cultura

poesia

Crònica

Clàssic país del Matarranya

El turisme cultural també inclou trobades per dir i escoltar poetes a Vall-de-roures

Esperava amb candeletes aquest últim cap de setmana de juliol. L'any passat, per aquestes dates, ja vaig tenir l'oportunitat de passar dos dies molt agradables a Vall-de-roures, convidat per l'infatigable llibreter i activista cultural de la Franja Octavi Serret. En Serret sembla l'actualització d'una d'aquelles figures tan reals, tan necessàries, que emanen dels llibres de semblances i homenatges d'Albert Manent: un autèntic constructor de xarxes. La xarxa cultural, la cívica, la política... És Premi Nacional a la Projecció de la Llengua Catalana de l'any 2009 i un home feroçment de frontera; en un bell paratge, a més, que és cruïlla natural entre l'antic Regne d'Aragó, el Principat de Catalunya i el País Valencià. És una llàstima que la història ens hagi privat d'una hipotètica trobada entre aquest inquiet dinamitzador cultural i el gran mecenes Lluís Carulla. N'hauríem sentit parlar durant dècades!

En canvi, sí que hem pogut viure, aquest proppassat cap de setmana, una fructífera col·laboració entre el fenomen Serret i la Fundació Lluís Carulla, que promou una de les iniciatives més suggestives en allò que en podríem dir el turisme cultural patri. Per donar una nova empenta a les edicions de clàssics catalans posades al dia, esplèndidament publicades per l'editorial de la casa, la Barcino (unes edicions que a mi em recorden la bellesa i el bon gust tipogràfic de les de poesia de Faber & Faber), es va crear, ara fa tres anys, l'associació Amics dels Clàssics. “No tots els meus amics són al Facebook”, resa un dels eslògans d'aquest grup d'amics de la literatura catalana clàssica i canònica (oh, Llull, oh March, i oh tots aquells que en vulgar parlaren sobirà!). La idea: programar viatges d'interès cultural al llarg i ample d'allò que ara en diuen el territori i, un cop a lloc, visitar alguns dels indrets més singulars i bells. Ja s'ha fet escala a Menorca i Eivissa. Aquest últim viatge –un viatge que té, més aviat, les dimensions i l'aire familiar de les excursions verdaguerianes– va dur al cor del Matarranya una quarantena de persones que vam gaudir de la paraula de March o d'Isabel de Villena entre el relat dels guies que ens acompanyaven. Es fa difícil de descriure la màgia que té sentir, en la veu de baix del poeta Carles Duarte, els versos de la cèlebre Cançó d'opòsits, de Jordi de Sant Jordi, al claustre del convent de Sant Salvador, a Horta de Sant Joan. Abans, el més gran expert en aquesta joia arquitectònica, Àngel Vilamajó, ens havia obsequiat amb una acolorida presentació històrica (templers, hospitalers i franciscans, formiguejant en l'atmosfera de l'església, mentre que a fora el cor de cigales, potentíssim, s'esgargamellava d'allò més, com si suggerís: “Que no s'acabi mai més l'estiu!”). La meva amiga Teresa d'Arenys em recordava que en aquell mateix claustre, embardissat i fet una soll, ella i el seu home, el pintor Enric Maass, hi havien viscut una setmana sencera l'any 1974, en l'estada de deu anys que els dos hippies artistes van fer a Horta de Sant Joan. A partir d'aquí, un programa espès d'actes i visites, del qual voldria destacar el bell espectacle sobre Vicent Andrés Estellés a què vam assistir, a Arnes: De mà en mà: veu de Francesc Anyó i música de Juli Mekànika, com també l'homenatge a l'escriptor Desideri Lombarte que ens va permetre conèixer algun dels racons més íntims del seu poble, Pena-Roja.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.