Cultura

Un palau ple de memòries

Joan Francesc Mira presenta ‘El tramvia groc', relat intimista de la seua infància en un paisatge assolat

L'escriptor reconeix que
li ha resultat emocionalment feixuc connectar amb el passat

Amb el seu acostumat to preciosista, rigorós i detallista, Joan Francesc Mira ha construït el relat de la seua infància. Però El tramvia groc (Proa) no és una autobiografia a l'ús en què l'antropòleg fa un recorregut cronològic i anecdòtic dels anys que van des del seu naixement (1939) fins al seu enclaustrament en un convent desolat de Navarra. Mira ha optat per fer un exercici de literatura de la memòria, de “reconnectar” amb el seu passat per descriure amb emoció continguda com es va criar en un casalot enclavat en el barri perifèric de València, la Torre, separat a penes per un centenar de metres de la ciutat. Aquell xiquet, que gaudia del conreu de la terra, “la matèria primària amb què els llauradors de l'Horta han fet un treball d'autèntica orfebreria durant segles i segles”, junt amb Manuel el Callós i que utilitzava el tramvia que tot just passava per davant de sa casa per a acudir diàriament a l'escola dels escolapis de València, va assegurar que la seua havia sigut una infància “feliç”. “La infància m'ha deixat bon gust i satisfacció, potser pel fet d'haver pogut viure entre dos mons”, va dir amb referència a aquella societat rural i tradicional “pretecnològica” –una antiga ràdio i l'electricitat eren les úniques modernitats de què disposava la família– que s'esmunyia entre els seus passos al mateix ritme que travessava els carrers d'una ciutat marcada encara per la postguerra.

Així, en un “equilibri inestable” –tal com simbolitza la fotografia de la portada– va créixer Mira envoltat d'un paisatge hui ja desaparegut. “Quan he visitat el que queda de tot allò m'he sentit trist perquè els canvis no han sigut per a millorar, tot s'ha fet amb afany de destruir el millor que teníem en un clar acte suïcida. Jo ho denomine el triomf de la lletjor”, va criticar l'antropòleg durant la presentació del llibre a la premsa.

Mira va confessar que l'escriptura del nou llibre –no descarta una continuació amb els anys que va passar al convent i a la Universitat Gregoriana de Roma– li ha resultat “emocionalment feixuga”. “M'ha costat molt més fer la reconnexió, buidar caixes de fotos i de records i rememorar sentiments i sensacions que escriure, ja que, en això, hi tinc una certa mestria. Això no obstant, recomane que es llija amb calma, perquè hi ha coses que no sempre es capten amb una primera lectura”, va subratllar.

En aquest sentit destaca la profunda tristor del relat de la malaltia i posterior operació de la seua mare, de qui escriu amb vertadera adoració, i que va estar a punt de costar-li la vida; o la frustració del seu pare, funcionari, perquè no va aconseguir tindre una granja, primer de gallines i més tard de porcs, “americana i moderna”, com llegia Mira en els manuals que hi havia per casa. Un fracàs que va acabar amb el seu inesperat traspàs i que a Mira li va provocar un trauma, que com ell mateix va confessar l'ha fet passar per alguns divans. Malgrat tot, el llibre aprofundeix més les sensacions optimistes d'un xiquet amb un futur prometedor.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.