Cultura

Nir Baram

Escriptor

“Volem una societat inclusiva i no racista”

A Israel, d'on és originari, ja li han posat la lupa al damunt. I és que Nir Baram, tot i ser un autor jove (és del 1976), té moltes coses a dir, vol superar tots els clixés. La seva quarta novel·la, La bona gent (Empúries/Alfaguara) ha estat un èxit de vendes i ha fet el salt a nivell internacional.
I això que el tema –Segona Guerra Mundial, nazis, estalinisme– està més que explotat literàriament. Fill i nét de ministres en governs laboristes, Baram parla un anglès prou correcte i duu un anell amb un cor inspirat en el personatge de Buffy The Vampire Slayer, una de la sèrie televisiva de què, com The Wire,
és fan.

Quin és l'origen de ‘La bona gent'?
Les novel·les sobre la II Guerra Mundial cauen en tots els tòpics sobre la violència i la perversió. Jo volia parlar de la societat burgesa, de persones sense ideologia que cooperaven amb aquells règims i que van permetre que la maquinària del genocidi funcionés. Primer, em va venir al cap el personatge de Thomas Heiselberg, un mestre de l'engany que es posa al servei del Tercer Reich, i després vaig anar estirant el fil.
Què té de comú amb l'altra protagonista, Alexandra Weisberg, filla d'un intel·lectual jueu que viu a Leningrad?
En Thomas és ambiciós i irreflexiu. En canvi, la Saixa és culta, reflexiva i també se sent culpable pel que fa. Els dos són brillants, entenen les necessitats del sistema i proven de treure'n profit. No descric un règim que s'aprofita de la gent, sinó que els dóna l'oportunitat d'excel·lir. No vaig plantejar el llibre com una novel·la sobre la guerra, sinó sobre dues persones que estan disposades a fer qualsevol cosa per investigar fins on arriben els seus talents.
S'ha projectat en els personatges?
En tots els meus personatges sempre hi ha alguna cosa de mi. Per exemple, la Saixa i la seva fantasia sobre la família. En Thomas és encantador, però no es compromet amb res fora d'ell mateix, i això és molt típic de la meva generació. Respon a l'home sense qualitats de Robert Musil i al Gran Gatsby d'Oscar Wilde.
Com vincula el tema de la banalitat del mal de Hannah Arendt?
El llibre s'oposa totalment a les seves tesis. Arendt parla d'aquest buròcrata que repeteix acríticament les idees del règim, mentre que en Thomas és crític amb els nazis, però els usa per satisfer la seva curiositat per la ciència. La banalitat del mal descriu una capa dels buròcrates però no la gran majoria. No només a la Segona Guerra Mundial va haver-hi assassinats massius, sinó també en altres llocs, com ara l'Argentina, Xile i fins i tot els Estats Units de McCarthy. És un mecanisme molt complex: és formar part d'un procés que saps que està causant dolor, però l'uses per promocionar-te. La novel·la assenyala que tots tenim una ètica i unes creences pròpies, però fora ens trobem unes forces, l'Estat, la ideologia, i també en volem treure profit. No pretenc jutjar-ho, no m'interessa. Com Brecht, vull que el lector pensi, que la literatura faci reflexionar.
Ja ho diu, que si la literatura no és subversiva, per a què serveix.
Avui dia, la literatura vol que el lector senti i s'identifiqui amb els personatges; això és important però no l'essencial. La literatura es mou també per aquesta zona grisa on pots ser crític amb els personatges i fins i tot sentir-ne fàstic i repulsió. No m'interessa la literatura que busca emocionar i fer plorar el lector. El sentimentalisme i la nostàlgia són la pitjor malaltia de la literatura.
Com s'ha documentat?
Vaig llegir molts llibres i vaig anar a Sant Petersburg, Varsòvia, Berlín i Ljubljana per aconseguir l'atmosfera realista del llibre, però crec que la part més important de la novel·la és la imaginària. Els càrrecs dels dos protagonistes en els seus règims són inventats per donar la impressió que és una novel·la de ficció. No pretenc imitar la realitat.
Al contrari que Jonathan Little, que va ser molt meticulós amb els càrrecs de la burocràcia nazi a ‘Les benignes', un referent del gènere.
La literatura no ha d'imitar la realitat. No veig quin interès té descriure tot l'aparell burocràtic amb tanta meticulositat. La diferència amb Little és que ell usa tots els clixés sobre els nazis: el protagonista és un assassí, un homosexual que no ha sortit de l'armari, està enamorat de la seva germana... Encarna tota la perversió humana i el lector diu “no és com jo, és un personatge de ciència ficció”. Mentre que La bona gent, al contrari, intenta oferir personatges complexos i interessants sense caure en cap clixé.
Va témer per com seria rebuda la novel·la a Israel?
No sabien com encaixar-la en la literatura israeliana. Després d'un temps, els grans autors (Amos Oz, A.B. Yehoshua...) van donar-hi suport. Crec que el personatge d'en Thomas va generar debat perquè molta gent de la meva generació s'hi sent identificada, és algú apolític que va canviant de jaqueta i té moltes cares. Musil va dir una frase molt encertada i és que una novel·la històrica només és interessant quan ens parla també del present. Vaig fer que en Thomas fos un alemany nord-americà que treballa per a una empresa americana (la qual cosa no era normal als anys trenta a Alemanya) perquè volia investigar no només el comunisme i el nazisme, sinó també el capitalisme, perquè, de fet, va guanyar.
Què volia criticar?
Volia, més aviat, descriure la situació en què es troben molts joves de la meva generació, que viuen una contradicció entre professió i ideologia. Molts joves van servir a les forces de l'ocupació tot i anar en contra dels seus valors ètics, i malgrat que creien tot el contrari a nivell polític. Això, per al sistema, va molt bé, perquè impedeix l'acció política. Tampoc els critico; havien de tirar endavant. Però ningú pot sortir del sistema i criticar-lo des de fora. En aquest llibre, La bona gent, i en el proper, World Shadow, intento veure si existeix aquest fora. I no hi ha respostes, només preguntes.
Com veu la situació política a
Israel?
Israel pot canviar, però falta una visió general sobre com ha de ser la nova societat israeliana. El problema de les esquerres és que no tenen aquesta visió. La solució dels dos estats no és una visió. Volem una societat inclusiva, no racista, per a tots els israelians, jueus o no. Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l'estat d'Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d'acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.