Cultura

En rebel·lió constant

El Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions DAU homenatgen el periodista amb un llibre i un documental en què reflexionen sobre periodisme i política

“Barnils era dels pocs periodistes que sabien molt de moltes coses”, remarca l'autora

“Ramon Barnils deia que era radical perquè és un derivat d'arrel en llatí, –explica Ton Barnils, un dels fills–; per tant, radical seria aquell que va a l'arrel dels problemes, no pas aquell que els extrema.” Dotze anys després de la mort de Ramon Barnils, la seva manera d'entendre el món i l'ofici de periodista continuen motivant debats. El Grup de Periodistes que porta el seu nom ha impulsat un projecte, conjuntament amb Edicions Dau, que dirigeix Ton Barnils, per donar a conèixer la figura del periodista més enllà de la seva reconeguda trajectòria professional. “Vam pensar de fer un retrat de Ramon Barnils sense idolatrar-lo, sinó aportant matisos sobre la seva personalitat i l'època que va viure”, explica la periodista Laia Altarriba, autora del llibre.

Vint i Ramon Barnils (Dau, 2013) conté un recull de 20 converses amb persones que van conèixer el periodista, des dels amics d'infantesa de Sant Cugat, com Joan Navarra, fins a l'entorn del periodisme, la literatura i la política, amb l'exconseller Joan Manuel Tresserras i l'escriptor mallorquí Biel Mesquida. El llibre repassa la trajectòria de Barnils a través de la seva feina en publicacions com El Tiempo i Tele/eXpres, i amb l'èxit del programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, de Catalunya Ràdio. Alhora serveix per redescobrir els 20 entrevistats amb una òptica nova i des d'un punt de vista crític amb els canvis polítics i socials que van viure. “Ramon molestava la gent perquè els posava el dit a l'ull i habitualment no s'equivocava”, conclou l'editor valencià Eliseu Climent. El llibre mostra un periodista que no amagava mai les seves opinions i les deia amb una acidesa molt característica, però també descobreix l'home compromès que passava cinc hores al dia dedicat a la lectura i a qui agradaven les tertúlies nocturnes als bars de Barcelona. “Abans pensava que els periodistes érem gent que sabíem poc de moltes coses, però Barnils sabia molt de moltes coses”, subratlla Altarriba.

Una vida per reflexionar

En una línia similar a la del llibre, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presenta un documental biogràfic del periodista, amb la finalitat de fer-ne una “radiografia més àmplia i reflexionar sobre la seva manera de fer”, en paraules de Laia Soldevila, codirectora del documental amb Albert Lloreta. Barnils tal com raja comença amb la infantesa del periodista a Sant Cugat i acaba a Figuerola del Camp, tot plegat amb la veu central de Guillermina Motta, que el va entrevistar en diverses ocasions a Catalunya Ràdio els anys noranta i amb la lectura de diversos fragments en la veu del seu fill Biel Barnils. El documental busca resoldre incògnites sobre la trajectòria del periodista: si era un àvid lector i escriptor, per què no té una obra literària? i per què va treballar en tants mitjans diferents. Preguntes que susciten reflexions sobre la relació entre periodisme i poder, la independència dels mitjans, la credibilitat política i la concepció de Catalunya com a nació.

Mestre de periodistes

Tant el llibre com el documental parlen dels anys en què Barnils va fer classe a la Universitat Autònoma de Barcelona, on “ajudava els joves periodistes, però sense paternalismes”, segons Altarriba. Precisament amb un grup d'estudiants va tirar endavant La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL, el primer llibre que denunciava obertament l'execució de l'activista català. Barnils recomanava als seus alumnes llegir Irene Polo i Eugeni Xammar, referents del periodisme de la Segona República i la Guerra Civil, per “recuperar aquella actitud”, explica David Bassa, del Grup de Periodistes Ramon Barnils, en el pròleg.

El llibre i el documental es presenten aquesta tarda a les 19.30 h al Born Centre Cultural, amb l'objectiu de dibuixar la figura d'un home que projectava la seva singularitat ideològica i humana i que no era políticament correcte, sinó que trencava motlles. En paraules del seu amic Jordi Gifre: “Si avui visqués seria un personatge molt incòmode.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a