Hergé, peça de museu

D'aire molt semblant al professor Tornasol, el periodista Michel Daubert –especialitzat en art– semblava predestinat a convertir-se en un especialista en el món d'Hergé.

Ahir, Daubert va ser a Barcelona per presentar el llibre Museo Hergé (Zephyrum), una presentació que va tenir lloc a la Fundació Tàpies per tal de reforçar les connexions de l'obra del creador de Tintín amb el món de l'art. I és que, de fet, el llibre proposa un recorregut pel Museu Hergé que hi ha a Lovaina-la Nova, prop de Brussel·les, realitzat per l'arquitecte Christian de Portzamparc. Malgrat tot, Daubert afirma que el llibre no és “un catàleg”, sinó que “parteix del museu per endinsar-se en l'obra d'Hergé”. Per ell, “Hergé és un narrador comparable a cineastes com ara John Ford o François Truffaut, així que la importància d'un museu per retre-li homenatge és evident. El mateix edifici és una obra d'art. Hi ha visitants del museu que opinen que no s'adreça prou als nens, però a mi ja m'està bé perquè Hergé no pensava en un públic específicament infantil”.

Segons Daubert, “Hergé és un creador contemporani perquè va anar inventant l'eina que utilitzava, sense tenir cap referent previ. Ell procedia d'un entorn no gaire cultivat, i va trobar un llenguatge innovador per expressar-se sense tenir-ne gaire consciència”.

La primera trobada personal de Michel Daubert amb Hergé va ser l'any 1971, quan “el vaig anar a entrevistar per a Le Figaro. En aquella època encara no hi havia cap polèmica al voltant de la ideologia d'Hergé ni el seu suposat col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial, i els periodistes simplement buscàvem trobar-nos amb un personatge encisador i amable, que sempre es mostrava disponible”. L'Hergé que va conèixer Daubert “ja no era el dels seus començaments, ja havia reflexionat sobre els llocs on el portaven els seus personatges i sobre la repercussió que tenia el seu treball. Va anar prenent consciència del món al mateix temps que ho feia el seu personatge. Havia compartit valors conservadors i fins i tot reaccionaris, però quan el vaig conèixer admirava dibuixants d'esquerres com ara Reiser i Claire Bretécher. Era un iconoclasta, però ignorava que ho era”.