Miró entra al MNAC

El president del MNAC, Miquel Roca i Junyent, va exclamar ahir, exultant: “A partir d'avui, el MNAC és més museu i és més nacional.” Miró ho ha fet possible. Lamentablement absent en les seves col·leccions –exceptuant un parell de dibuixos–, el genial artista català ha entrat, per fi, per la porta gran del museu. I tan gran: un senyor Miró de 2,8 x 8,72 metres ha quedat definitivament instal·lat a la Sala de la Cúpula, al primer pis. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, tampoc va amagar la seva eufòria: “El nostre geni havia de ser al MNAC.”

Es tracta d'un mural propietat de la Generalitat que fins ara lluïa a l'entrada de les dependències del Departament d'Ensenyament, a la Via Augusta. Recentment, l'edifici ha passat a mans privades, però per sort l'obra de Miró ha mantingut la seva titularitat pública. Calia, doncs, reubicar-la. Totes les parts implicades es van posar d'acord: el millor lloc per custodiar el patrimoni artístic del país és, sens dubte, el MNAC.

“Allà dalt, Miró deu estar molt content. Li agradava pensar que creava les obres perquè tothom les pogués veure. I aquest mural, que va gaudir creant-lo, estava tancat dins d'un edifici, i la gent no el podia veure ni des del carrer”, va explicar ahir un altre dels homes feliços del dia, el ceramista Joan Gardy Artigas, fidel col·laborador de l'aventura creativa de Miró al costat del seu pare, el mític Josep Llorens Artigas. Junts van treballar el mural, cuit al forn de llenya al taller dels Artigas a Gallifa, durant sis mesos, el 1978. Feia una dècada que havien culminat un altre mural singular, aquest sí a l'espai públic, a l'aeroport de Barcelona, de més grans dimensions. “Jo era molt jove i estava fascinat per Miró. Era un privilegi treballar amb ell, ho agraïa tot”, recorda Artigas, que també va ser còmplice de Miró en la creació del popular mosaic de la Rambla, al Pla de l'Ós, que es va inaugurar el 1976.

El mural que acaba d'incorporar el MNAC –el seu director, Pepe Serra, especulava ahir mateix que qui sap si en un futur pròxim la Sala de la Cúpula es rebatejarà com a Sala Miró– és un encàrrec que l'artista va rebre de l'empresa IBM, llavors propietària de l'edifici de la Via Augusta, que un temps després va acabar adquirint la Generalitat. Sobre un fons blanc cru, Miró va dibuixar figures amb colors vius –blau, vermell, verd i groc–, contornejades per gruixudes línies de color negre. El mural, format per 406 rajoles de gres refractari, té una misteriosa banda de pintura negra a la part baixa perquè originàriament marcava el límit dels taulells del vestíbul de l'empresa d'informàtica.

Artigas ha vetllat pel trasllat de la peça, el desmuntatge i el muntatge de la qual no ha estat gens fàcil. Pràcticament s'ha hagut de fer rajola a rajola. En el procés també ha intervingut el Centre de Restauració de Béns Mobles. La Sala de la Cúpula sembla ara una altra i enceta el projecte que té Serra d'anar farcint d'art els espais públics del museu.

Des de la Fundació Miró, la satisfacció també és total. Tot i que l'origen del mural és privat, serà un bon complement de l'exposició que el centre prepara per a la primavera, dedicada als projectes que Miró va fer per als espais públics de Barcelona, inclosos els fallits.