Cultura

novel·la

xavier serrahima

Les ombres de Proust

Aquest any n'ha fet cent de l'inici de la publicació de les set novel·les de Marcel Proust aixoplugades sota el títol d'‘A la recerca del temps perdut' i que es va cloure el 1927

L'obra de Proust cal assaborir-la tast a tast, sense presses
L'autor transforma la seva prosa en una autèntica delícia, en pura poesia

Per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i alliberar-nos de la reverència quasi mítica que ens acostuma a provocar. Una reverència, en gran part, injustificada: la prosa de Marcel Proust, per més que escrita en un seguit d'interminables subordinades, no és en absolut complicada; amb una mica d'atenció es pot seguir perfectament, com si seguíssim el flux atzarós dels nostres pensaments. Una altra cosa és si n'haurem tret tot el fruit que en podríem treure, en una primera lectura i sense haver llegit l'obra sencera.

Possiblement no, entre d'altres raons perquè el més convenient és anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gurmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d'una frase o d'un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.

Quan es produeix aquesta màgia –i es produeix sovint– el millor que podem fer, en comptes de provar infructuosament d'entendre o de racionalitzar el que hem llegit –“davant de tots els esdeveniments que en la vida […] es refereixen a l'amor, el millor que es pot fer és no intentar comprendre”–, és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament. Llegim-ho de nou i permetem que la seva força lírica i sentimental ens transporti allí on ens hagi de transportar. Sentirem, com poques vegades, que la literatura pot esdevenir una de les arts més sublims.

A l'ombra de les noies en flor, traduïda amb subtil elegància per Valèria Gaillard, la formen dues parts ben diferenciades; tant que, en realitat, haurien d'haver aparegut separades. Si no ho van fer no fou per voluntat de l'autor, sinó perquè Grasset, el primer editor, considerà una temeritat publicar en un sol volum les 800 pàgines del primer tom acabat de Proust, per la qual cosa Al voltant de la senyora Swann quedà relegat al segon volum. La qual cosa explica que les noies en flor que li donen títol no apareguin fins al terç final.

La primera part narra la història de la descoberta de l'amor –dels “sentiments que experimentava per tot allò que tenia a veure amb Gilberte Swann”–, d'aquell primer amor que ens desvetlla l'espiritualitat més pura i elevada que mai experimentarem: “m'obligava a repetir tota estona el nom de Gilberte, com aquell llenguatge nadiu que els vençuts s'esforcen a mantenir per no oblidar la pàtria que no reveuran mai més”.

Aquell amor primigeni, amarat d'inseguretat, dubtes i indecisió que deixa una marca indeleble, que ens obnubila i ens fa patir –“no hi havia ni un sol moment al dia que no estigués immers en aquesta ansietat que és tanmateix tan difícil de suportar durant una hora”–, que ens trasllada a un món desconegut, on, inexperts, no tenim altre remei que avançar a les palpentes, tement que la pols daurada del somni se'ns escapoleixi d'entre els dits.

Descobriment de l'amor que du aparellat, de manera inextricable, el de la bellesa, i la capacitat humana d'abastar-la mitjançant l'art –“La felicitat que sentiria per no haver-me de separar de Gilberte m'inspirava el desig […] d'escriure unes belles línies”– i, molt més determinant, de la meravellosa (i insospitada) possibilitat d'esprémer fins la darrera gota la vida, duent-la més enllà, transcendint-la: “El geni, fins i tot el gran talent, prové menys d'elements intel·lectuals i de refinaments socials superiors als dels altres, que de la facultat de transformar-los, de transposar-los.”

Possibilitat que tan sols es podrà dur a terme si hem viscut prou i de veritat, si som capaços de complir les exigències que tan escaientment reclamava Rilke en Els quaderns de Malte: “Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, molts homes i coses […]. Cal tenir records, […] ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. […] Només quan es tornen sang dins nostre, […] indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar […] en brolli la primera paraula d'un poema.”

A la segona part, Noms de país: el país, l'escenari canvia per complet quan el protagonista deixa París i marxa a passar l'estiu a Balbec, on seguirà duent a terme el constant viatge d'aprenentatge existencial –“Al capdavall, el plaer específic del viatge no és […] convertir la diferència entre la partença i l'arribada […] en tan profunda com es pugui, sentir-la en la seva totalitat”– que anirà conformant la seva personalitat.

Una vida que, en el fons, és tant la del seu jo individual com la del nosaltres que ens uneix (i ens identifica) com a espècie humana; llegint Proust, no és tant l'argument o el cas concret, l'anècdota vital –si se'm permet anomenar-la així– sinó la vida mateixa, en tota la seva extensió i amplitud, en tota la seva pluralitat i contradicció enriquidora, digna de ser viscuda. Llegir-lo, a banda d'un plaer incomparable, és, també, assaborir –o, potser, re-assaborir– (millor) la vida.

Una vida en canvi constant

Una vida que és, essencialment, heraclitiana, en canvi constant –“havia obert les meves cortines, impacient per saber quin era el Mar que jugava aquell matí a la vora de la riba […]. Perquè cap d'aquells mars romania idèntic més d'un dia. L'endemà n'hi havia un altre que de vegades se li assemblava. Però mai vaig veure dues vegades el mateix”– de permanent descobriment i autodescobriment: “Assaboria […] [el] plaer d'haver extret de mi mateix i portat a la llum alguna cosa que romania amagada en la penombra.”

Descobriment que tan sols és factible si afegim a la necessitat de viure amb intensitat ja esmentada la immersió en nosaltres mateixos –“jo em refugiava en el més profund de mi mateix, m'esforçava per emigrar a uns pensaments eterns, per no deixar res de mi mateix, res de viu, en la superfície del meu cos”–, tenint tothora present que “tot són aparences i només existeix en funció del nostre sublim jo”, i que, per tant, l'únic camí que ens pot permetre “poder realitzar l'obra que potser portava dins meu” és el capgirament cap endins.

Una recerca gairebé immòbil

Una introspecció que permet a l'autor brindar-nos unes pàgines magnífiques, on la recerca del temps perdut gairebé l'immobilitza –“Quan, al matí, el sol venia de darrere l'hotel […] semblava […] convidar-me a seguir […] un viatge immòbil i variat a través dels indrets més bonics del paisatge accidentat de les hores”; “es veia aquí reduïda a un moviment tan lent, que s'assemblava a la immobilitat”– quan decideix cedir el guiatge de l'escriptura a la memòria fluctuant, que avança i s'endarrereix, que es troba i es retroba en el caòtic desordre assenyat del pensament inconscient, involuntari.

L'autor francès transforma la seva prosa en una autèntica delícia, en pura poesia, en “una mena de metamorfosi de les coses representades, anàloga a aquella que en poesia s'anomena metàfora” amb un mestratge i un domini que no té res de causal, atès que, tal i com ja havia advertit en Contre Sainte-Beuve –“je crois que la métaphore seule peut donner une sorte d'éternité au style”– la literatura és, per damunt de tot, llenguatge, estil. Un estil que ens ofereix en aquest volum algunes de les més esplèndides pàgines proustianes. Pàgines –entre d'altres, les que ens presenten Bergotte (pàgina 153 i ss) i les consagrades a les fabuloses noies en flor (pàgina 450 i ss)– que justificarien no tan sols la lectura (i relectura) d'aquest fantàstic volum, sinó la totalitat d'A la recerca del temps perdut. I dic, expressament, justificarien perquè, òbviament, l'obra es fa estimar per una gran quantitat de raons suplementàries.

Entre d'altres –que fóra impossible d'enumerar aquí– perquè, tot transformant la realitat, ens transforma amb el seu art admirable, amb “alguna imatge singular d'una cosa coneguda […] que tenim el costum de veure, singular i, tanmateix, autèntica i que, per aquest motiu, és doblement corprenedora, perquè ens sorprèn, ens fa sortir dels nostres costums, i a la vegada ens fa entrar en nosaltres mateixos recordant-nos una impressió”.

A l'ombra de les noies en flor
Marcel Proust
Traducció: Valèria Gaillard Editorial: Edicions 62 Barcelona, 2013 Pàgines: 528 Preu: 14.90 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.