Cultura

Els artistes de l'any

L'escultor gironí Francesc Torres Monsó va recollir, l'octubre passat, el Premi Nacional de Cultura. Feliç i amb un balsàmic sentit de l'humor. Va ser, de tots els guardonats, l'únic que va rebre la distinció de mans del president de la Generalitat, Artur Mas, deferència que alguns han criticat d'una gala que, i en això hi ha força consens, pel to i les deficiències tècniques no va estar a l'altura dels grans savis del nostre país. Per molts altres, en canvi, es va fer justícia a un artista cabdal que fa temps que ja l'hauria d'haver rebut, aquest premi. Per les xarxes socials, han circulat àcids comentaris com aquest: “A Barcelona han descobert ara Torres Monsó!?” Doncs...

Sigui com sigui, el 2013 sí que ha acabat sent l'any d'aquest geni si la referència és el màxim reconeixement institucional que pot rebre del seu propi país. Però hi ha hagut més creadors que, en un any molt complicat per al món de la cultura i de les arts visuals en particular, han tingut una visibilitat especial gràcies a un guardó.

Si ens cenyim a l'àmbit català, Antoni Muntadas, l'artista multimèdia amb més projecció internacional, va començar el 2013 amb bon peu: els galeristes el van homenatjar en la seva gran nit, la Nit del Galerisme, en el decurs de la qual li van lliurar un premi honorífic que en les altres edicions havien recollit Richard Hamilton, Jaume Plensa i Antoni Tàpies.

El 2013 també ha reservat un espai especial a Plensa i a Tàpies. A Plensa, l'Estat espanyol ja li deu haver atorgat tots els premis possibles: l'últim, ara fa unes setmanes, el Velázquez. La seva carrera sembla imparable, per bé que a molts els sembla que cada vegada s'allunya més de la seva ciutat natal, Barcelona, on frisen perquè es decideixi a fer-hi una de les seves monumentals escultures. Ja es veurà.

Molts artistes se senten incompresos a la seva terra. Sense anar més lluny, el mateix Tàpies. Un any després de la seva mort, el 2013 deixa com a llegat un munt d'exposicions, a Barcelona i a fora –memorable la del Palazzo Fortuny de Venècia..., de pell de gallina–, que li han retut tributs i que, amb més agudesa, sentit i sensibilitat que mai, han ajudat a acostar-lo molt més a aquest gran públic del qual Tàpies lamentava que no acabés de copsar l'essència de la seva obra.

Parlant de Venècia, els debats sempre encesos sobre el pavelló català en la prestigiosa Biennal d'Art han estat, aquest any, més favorables que mai a la proposta que va presentar Francesc Torres amb l'empar del comissari Jordi Balló, ànima a parts iguals del concepte de l'exposició, que mostrava les misèries, però també, i sobretot, les grandeses de les persones que estan a l'atur en un país en crisi econòmica i de valors. Ha estat el millor pavelló català de la història –de breu recorregut, ja que només era la tercera edició–? Als ulls del món, sembla que sí, pel ressò que ha tingut en diverses plataformes i mitjans internacionals.

Francesc Torres és un dels grans de l'art català. Com ho és també el fotògraf Joan Fontcuberta, que, si parlem de premis, enguany ha rebut el més reputat de tots: el Hasselblad, el Nobel de la fotografia, concedit per la fundació amb el mateix nom de la ciutat sueca de Göteborg. El creador barceloní ha fet història: és el primer fotògraf de l'Estat que rep una distinció que, en diferents èpoques, ha consagrat les primeres espases del mitjà: Cartier-Bresson, Cindy Sherman, Robert Frank, Jeff Wall, Irving Penn, Richard Avedon i William Klein. Una llista impressionant.

Tot i el pobre suport institucional que rep l'art català, els artistes segueixen fent el seu camí. Per sort. I quan surten a l'aparador, hi ha qui els descobreix per primer cop. A Torres Monsó, el Premi Nacional de Cultura li ha arribat tard, de la mateixa manera que Eulàlia Grau fa temps que es mereixia una exposició al Macba que acotés el seu talent artístic visionari dels anys setanta i que el connectés amb el seu treball actual, en el qual continua al peu del canó en la denúncia de les injustícies i els mecanismes perversos del sistema.

Una de les millors exposicions de la temporada, sens dubte. Ara que, si ho fiem tot a les exposicions més populars, si algú ha regnat aquest any ha estat Dalí. L'antològica que es va veure, primer, al centre Pompidou de París i, després, al Museo Reina Sofía de Madrid ha batut tots els rècords de visitants. Però a Barcelona –més ben dit, a Catalunya– ha deixat un mal gust de boca. La sensació d'una altra oportunitat perduda. De veritat que l'exposició no tocava fer-la aquí?

El 2013 s'ha acarnissat amb els fotògrafs

El 2013 ha tingut una altra cara més desagradable per als artistes. La mort ha sorprès aquest any quatre grans fotògrafs: Oriol Maspons, Pere Formiguera, Toni Catany i Paco Elvira. La majoria d'ells se n'han anat de manera inesperada, deixant encara un bon tros de trajectòria artística per omplir de genialitat. En molts cercles se'ls plora i se'ls plorarà un llarg temps.

Quant a efemèrides, enguany s'hauria d'haver celebrat el centenari del naixement d'Antoni Clavé. S'hauria. Tot i que l'artista va rebre un homenatge institucional i el Museu Can Framis, així com diverses galeries, li van dedicar una exposició, l'absència d'una antològica com Déu mana al MNAC ha entristit la commemoració. A Marià Fortuny, en el 175è aniversari del seu naixement, se l'ha tractat amb molta més estima gràcies a la complicitat de diverses institucions, entre les quals el mateix MNAC.

Pepe Serra (MNAC)

“Tàpies ha tornat a estar més present i més vigent que mai”

Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació Miró, té clar que ha estat l'any de Tàpies, i ho celebra, perquè és innegable la debilitat que tenia aquest geni per Miró. “Al llarg de la seva vida, va ser mereixedor de nombrosos reconeixements, però, després de la seva mort, el 2012, l'exposició Tàpies. Des de l'interior ens ha posat novament en relleu no només la seva obra com a artista, sinó també l'aportació que ens ha deixat a través dels seus escrits i les seves reflexions. Aquest 2013, la seva obra ha tornat a estar més present i més vigent que mai.”

Xavier Antich (F. Tàpies)

“Albert Serra té un llenguatge únic i molt poderós”

Hem demanat als directors de quatre museus de capçalera quins han estat, a parer seu, els artistes més destacats del 2013. O, més personalment, els artistes que més els han captivat. El director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, ha fet una tria amb sorpresa: Albert Serra. “Tot i utilitzar el cinema com a mitjà d'expressió, és un creador que ha desenvolupat un llenguatge i una narrativa únics i molt poderosos, que transcendeixen el cinema. En destaco la seva intervenció a Kassel i el seu últim film Història de la meva mort.

Bartomeu Marí (Macba)

“Alicia Kopf: caldrà seguir-la amb molta atenció”

El president del patronat de la Fundació Tàpies, Xavier Antich, ens convida a fixar-nos, si encara no ho hem fet, en Alicia Kopf, que va exposar al setembre a la galeria Joan Prats. “No es tracta d'una revelació en sentit estricte, perquè ja havia presentat abans alguns dels seus treballs en diversos espais, però sí que, en aquest cas, articulava una presentació d'una sorprenent maduresa personal i artística. Un projecte, i una artista, francament admirables, complexos i de gran interès, i que, sens dubte, caldrà seguir amb moltíssima atenció.”

Rosa M. Malet (F. Miró)

“Black Tulip, imprevisibles i captivadors, m'han sorprès”

El director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, posa l'accent en el treball del grup Black Tulip, que aquesta temporada ha exposat a la galeria Estrany de la Mota. “Compost d'un nombre indeterminat de participants dels quals no coneixem la identitat precisa, és una de les sorpreses més agradables que m'he trobat recentment. És la impredictibilitat de les seves actuacions el que ens pot acabar desconcertant, però, al mateix temps, és el que ens captiva.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a