Preguntes absolutes de joventut
La joventut és temps de fer-se preguntes contundents. També avui ho és. Quan la crisi obliga a replantejar-ho tot, Ivan Morales (Sé de un lugar) construeix una altra peça amb la qual interpel·lar el públic. Des d'aquest dimecres i fins al 2 de febrer es representa Jo mai al Lliure de Gràcia, un muntatge estrenat en el Festival Grec i del qual també s'han fet funcions en el Temporada Alta.
Ara arriba molt més madur, més afinat. En el llarg procés de construcció i revisió de Jo mai s'han integrat les aportacions dels actors i també s'ha tret elements superflus perquè respiri, ben nítidament, la voluntat del muntatge: “Com vull viure? Com puc sobreviure.” Responen, d'entrada, veient allò que no seran mai, perquè no volen ser-ho o perquè no els ho deixaran ser. Els protagonistes estan en un moment crucial. Volen corregir errors i construir un futur. Ho fan refugiant-se en el bar Amparo(el bar tancat de la mare d'un de la colla), en què expressen la seva energia a través de la música, un ritme que redimeix, de fet, tots els que no tenen veu (“a tot arreu del món trobaràs algú escoltant Bob Marley”, comenta Morales). Ells no són família, però actuen amb una camaraderia ben pròxima a les relacions familiars. Tot i que la voluntat del grup és constructiva, durant l'obra apareixen múltiples contradiccions: la violència apareix explicitament.
Per Marcel Borràs el públic participa d'un ritual que procura ser catàrtic, que ha d'ensenyar a madurar els personatges. Van a veure una obra de teatre i sortiran havent escoltat un concert. Si a Sé de un lugar van actuar en espais no convencionals, Jo mai se situa en un teatre mític com el Lliure de Gràcia. “Els teatres són les ermites del segle XXI”, reclama l'actor Xavier Sáez.