Cultura

art & CO

pilar parcerisas

‘La Ricarda', al Loop


Al final de la pista

La Ricarda és una joia de l'arquitectura moderna, que s'ha tornat inhabitable per l'impacte acústic del trànsit d'avions que aterren a la tercera pista del Prat recentment construïda. Envoltada de pineda, a cent trenta metres de la platja, i a només cinc-cents de l'aterratge, està molt integrada a l'entorn i manté tot el mobiliari modern íntegre dels seus orígens. Paradoxalment, els seus propietaris, l'enginyer i melòman Ricard Gomis i la seva dona, Inés Bertrand, la van fer edificar perquè fos una caixa de música. Els espais van ser pensats per a la música, el so i la seva reproducció. Va acollir concerts dels cicles de música oberta als anys 60 propiciats pel Club 49, la Suite Bufa, de Brossa, peces de Mestres Quadreny, debuts de Carles Santos. La casa era freqüentada per Miró, Tàpies, Joan Prats i altres famílies cultes de Barcelona que enfront de la programació cultural estèril del franquisme, construïen una alternativa intel·lectual de mecenatge privat. En una ocasió, també acollí John Cage, David Tudor i Merce Cunningham, que actuaren a Sitges.

Modernitat i progrés

El projecte arquitectònic es va encarregar a Antonio Bonet Castellana (1913-1989), arquitecte del GATCPAC, encapçalat per Sert i Torres Clavé, que vindicaven el racionalisme modular de Le Corbusier, a l'estudi del qual Bonet entrà a treballar per crear més endavant el grup Austral, amb qui propagà a Punta del Este, Argentina, els principis lecorbuserians. La Ricarda, que pren el nom d'un estany del Prat, és d'una sola planta i s'organitza a partir de l'agregació d'un mòdul i es caracteritza per la concatenació de voltes laterals. El projecte durà del 1953 al 1963. Antonio Bonet, a qui devem un altre dels edificis singulars a reivindicar que és el Canòdrom de la Meridiana, deia que un edifici és com un moble i que un moble pot ser com un edifici. La Ricarda respon totalment a aquesta idea.

Poema videogràfic

Matilde Obradors ha trigat quatre anys per fer un vídeo de creació de 4'40” sobre La Ricarda, que es presenta a la galeria Balaguer. La imatge descriu de manera minimalista els espais, en un recorregut pels punts principals de la casa, l'aire que respira, la llum, i recorda el seu moviment amb la figura de Ramon Cañeque, un amic del fill de la casa que sense ser actor s'ha prestat a il·luminar-ne la memòria amb la seva presència. Podríem dir que és un haiku videogràfic sobre l'espai i el temps, però també sobre el so: paradís de cants d'ocells, interromput pel soroll ensordidor dels avions i la memòria dels concerts haguts a la casa amb l'afinament dels instruments. Paradoxalment, ara La Ricarda és víctima del mateix progrés que la va fer néixer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.