Les clarianes al tard

Que vermell que llambrega el dia sobre els taulells. Un sol de contraban espetega a les teulades, macilent, foragitat d'algun hivern a què no pertany. Degota la nitidesa d'un estiu acabat de nàixer damunt les parpelles. Sembla que han deixatat els núvols amb un fregall, ara línies blanquines hi esbossen rostres turmentats i espantadissos, ànimes en pena estergides d'un quadre inspirat en l'infern. És el silenci d'alguns diumenges al vespre, adesiara ressonen les passes de la senyora Pavana al pati del costat, i que em perdone la familiaritat. El romeguer s'arrauleix perquè comença el temps estival i les seues flors han sigut l'exultació hivernenca. La llibertat de les oronelles i els estornells és un estoig força renoc, les giragonses sempre els menen als mateixos indrets sobre el torb. Les corpentes espargides dels cirrus són efímeres i a penes si descobreixes trets estimats que s'enaigüen i s'hi desfermen rabents; una coïssor melangiosa se t'arrapa als ulls. Pares atenció, coets llunyans, el brogit de la processó, una creu venerada que en realitat representa el traspàs; creences que ens volen infligir, penjolls a les balconades amb imatges una mica inquietants.

Bié, des de l'altra banda del telèfon t'hi acosta Barcelona. La nit cou ombres que s'esquitllen com petits somnis nodrits entre el neó, abilla mirades adients a cada revolt dels itineraris que fem mentre la ciutat mira d'abaltir-se. Mai no hi és igual a les avingudes que la ressegueixen àvides d'històries. Tot plegat és com escriure versos sota la Casa Ramos a la plaça Lesseps, mentre enyores l'atzur virolat de llànties canoses al matí. Ciutat que embolcalla, que guareix els fills aüixats de la terra, però també urbs de vegades massa esquerpa.

¿Què fa un dibuixant de renom solcant el buc dels tranuitadors dins d'un taxi? Ell era afortunat perquè podia viure d'allò que és la seua passió. A més d'il·lustrar les “xiques Lumpini”, ha fet tota una enorme tasca dins d'aquest camp i d'altres, fins i tot ha col·laborat amb El jueves. Quan els cloquers de naips començaren a enrunar-se, ell fou una de les víctimes col·laterals. Ser taxista de nit a Barcelona li semblà una bona opció per poder continuar dibuixant. Recorda quan s'hi hagué d'examinar per aconseguir-ne el permís, no encertava amb les respostes, quan volia marcar l'opció C, la mà decidia pel seu compte que li'n serviria qualsevol altra. Ho va atribuir als nervis i consultà amb un metge si li podia recomanar algun tranquil·litzant que no fóra massa fort; aquell li digué:

—Tu no necessites cap tranquil·litzant, has de demanar que te'n facen l'examen oral, perquè, no sé si ja ho saps, però tu pateixes de dislèxia.

És així com ell és l'únic taxista que n'ha obtingut el permís d'aquesta manera.

El vertigen dels vehicles a la recerca de la mort se li abranda a la pell, hi para esment, perquè potser és d'ací on li ha de vindre el coltell, la resta d'esculls els controla d'esma i sap ben bé en quina lleixa els ha d'arranjar. Està ben despert entre la broma noctàmbula, esmaperdut dins d'un somni ben real. Cada jornada hi és una odissea i no sap mai quin aiguabarreig d'esdeveniments el copsaran. Bié, Oumar, Chaudhy, Abid, Xavi, Albert, Oscar... són encalçadors de vivències inversemblants, com si a l'aixopluc dels fanals es banderejaren esquitxos d'isolament. Com ells diuen: “Cada nit és una festa”.

Almussafes 23de juny del 2014