“Amb la dansa he intentat formar persones equilibrades”

Sempre dic que al ventre de la meva mare ja ballava [somriu amb timidesa], perquè sempre, tota la vida, he ballat. El meu pare volia que fos mestra i que estudiés magisteri, però jo li vaig dir que no m'agradava ser mestra i que volia estudiar música i dansa.

Només tretze anys, però ja tenia molt clar el que volia fer. Llavors no hi havia escoles de dansa i jo vaig començar a estudiar dansa clàssica amb Joan Magriñà, que era autodidacte i tenia l'estudi al carrer Petritxol, i després vaig anar a fer ball espanyol amb Concha Borrull, la tia de la ballarina Trini Borrull.

Probablement, les actuacions dels Ballets Russos al Liceu, a finals dels anys vint, més o menys l'època en què va morir Diàguilev, el seu fundador, i això em va permetre veure en directe Nijinski i les grans ballarines russes d'aquell moment. Llavors va venir la guerra i aquí va aterrar, primer a Madrid i després a Barcelona, una ballarina russa, de Sant Petersburg, que es deia Marina Noreg. Amb ella vaig aprendre tot el que sé de dansa clàssica, sense voler restar mèrit a Magriñà, que a més volia que jo m'incorporés al ballet del Liceu, però el meu pare va dir que no, que no volia que jo fos ballarina professional i sortís a l'escenari a ballar. Llavors va ser quan vaig anar amb la Marina, la madame...

A les escoles internacionals sempre es diu madame a la professora. Aquí se li diu senyo [riu].

No, només com a amateur, sense cobrar. Ho vaig fer, per exemple, al paranimf de la universitat. Encara en conservo la foto.

Exactament així.

Tota la vida, fins que va morir, el 1976, als 75 anys, a l'escola que tenia al carrer Sant Pau, on va ser mestra de tots els ballarins catalans de renom, com ara Joan Tena, amb el qual també vaig treballar, tots dos com a estudiants. Més endavant, jo també vaig fer classes amb Paul Goubé, un prestigiós ballarí, coreògraf i professor francès, que va voler que jo anés a París, però el meu pare tampoc no m'hi va deixar anar.

Sí. I més recentment també he estudiat molt la dansa italiana.

No, encara que no hagi estat mai professional.

Ho és i no ho és. En aquella època les noies no podíem voltar soles per la vida i menys aquí, a Espanya. No he pogut ser professional, a pesar que he tingut dues oportunitats per ser-ho, però no em sap greu. M'ho he passat molt bé ensenyant. Ja ho deia el meu pare: “Tu seràs mestra [riu].”

Sí, en certa manera, però la veritat és que no m'hi veia, en una escola normal, amb criatures. Jo volia ballar.

Tot va començar el 1950. El meu germà es va casar amb una noia d'Anglès. La cerimònia va tenir lloc al santuari dels Àngels i els va casar el bisbe Cartañà. Un grup de senyores que van assistir al casament van preguntar qui era jo. I el meu germà els va explicar que era la seva germana i que ballava. Aquelles dones van obrir els ulls i van dir que a Girona no hi havia cap acadèmia de dansa clàssica i que potser podria anar-hi jo a fer classes a les seves nenes. M'ho van proposar i jo vaig dir: “Per què no?”

Sí, la primera escola de dansa de Girona i província. La vaig obrir a la Rambla, l'octubre del 1952. Jo tenia llavors 36 o 37 anys i havia mirat diversos pisos al carrer Ciutadans, amb uns jardins interiors que eren una meravella. Les senyores Ametller, que tenien una botiga a la Rambla, al principi del carrer Argenteria, estaven molt al cas de tot el que passava a la ciutat i em van trobar un pis per llogar a sobre del Cafè Nacional, on hi ha actualment L'Arcada. S'hi accedia per Peixateries Velles i al davant hi havia la casa on Josep Maria Gironella situa els protagonistes de Los cipreses creen en Dios.

Jo acabava d'obrir l'escola i ja em van venir a demanar d'una entitat, ara no recordo exactament quina era, si hi volia col·laborar fent un número en un festival benèfic, on diversos artistes actuaven desinteressadament. Els vaig dir que no sabia ben bé què hi podria fer, perquè les meves alumnes tot just acabaven de començar, però que ja miraria de preparar alguna cosa. Sempre he tingut força facilitat per a la coreografia, suposo que perquè he vist tants ballets i també perquè la meva professora em va donar algunes nocions de coreografia, de situació a l'escena, etc., que moltes professores ni ho saben, perquè no ho han estudiat. I en un parell de mesos, per tenir-la enllestida per a les festes de Nadal, vaig preparar la primera coreografia que vaig fer, del Vals de les flors, de Txaikovski, i la van ballar nou nenes de l'escola. I en l'homenatge que van fer el juny passat al Teatre Municipal van tornar a ballar el Vals de les flors, amb puntes i tutú romàntic, més llarg, i em va venir a veure algunes de les meves antigues alumnes. D'aquells primers festivals encara conservo com un tresor els figurins que va fer el pintor Tapiola.

Sí, vaig tenir sempre moltes alumnes. Només de Cassà n'hi havia tretze o catorze, i també venien noies de Banyoles, Figueres, Torroella de Montgrí... I estava jo sola per atendre-les a totes, en diferents horaris.

Sobretot l'amor per la dansa i una perfecció personal, d'actitud del cos humà, de coordinació, perquè la ballarina modela el seu cos ballant. Es tracta de formar persones equilibrades.

No, però de tota manera sí que n'he tingut dues que han arribat a ser-ho. L'una és la Marta Ribera –no, no és parenta meva–, que ha fet carrera en el teatre musical i que, en un article periodístic, em va dedicar uns gran elogis com la mestra que li havia obert tot un món. Perquè un mestre no s'ha de limitar a transmetre a l'alumne uns coneixements sobre música, dansa o qualsevol altra disciplina, sinó que ha d'educar-lo en un sentit més ampli, com si fos una escola de vida, una formació integral que per mi és molt important. L'altra alumna que va arribar a ser professional és Maria Elvira Buck-Gili, que es va dedicar a la dansa clàssica. Ella va anar a l'escola que tenia a Brussel·les un amic meu, Emilio Altès –que havia estat primer ballarí del Liceu–, per preparar una audició i professionalitzar-se. De fet, jo tenia llavors preparades dues alumnes per anar a Brussel·les, però només la Maria Elvira va fer el pas definitiu.

És que ho has d'assumir, això, perquè és el que hi ha i és el que vol la gent. I així ho ha entès la Sandra Armengol, antiga alumna meva, que fa molts anys que dirigeix l'escola. Però jo crec que és imprescindible una base clàssica, fins i tot per ballar jazz o qualsevol altra cosa. Jo he assistit a classes de hip-hop i es nota quan el ballarí té uns bons fonaments clàssics, i el mateix podria dir de tot un referent popular i universal: Fred Astaire.

No, també he tingut nois, tot i que no gaires. A Girona, quan jo hi era, no hi havia nois, i a Barcelona el màxim que hem tingut són tres nois alhora, i vaig aprofitar per muntar El trencanous. Però en altres coreografies, com ara Les sílfides, alguna noia havia d'assumir un paper masculí. Els pares prefereixen que els seus fills siguin metges, advocats i professors abans que ballarins, i quan ve a l'escola algun nen per acompanyar la seva germana sempre et diu que prefereix jugar al futbol.

Hi vaig impartir classes fins a principis dels anys vuitanta. Abans, per la pressió familiar, ja havia obert l'escola de Barcelona amb la intenció de tancar la de Girona, però llavors em van pressionar les mares perquè no ho fes. Gairebé totes les professores de dansa clàssica que hi ha a Girona i província han estat alumnes meves.