Cultura

etcètera

david paloma

La rebeca

L
La paraula ‘rebeca', escrita en català amb una ‘c', és un epònim: de nom propi ha passat a nom comú

S'ha imposat el tòpic: la tardor serà calenta més enllà del terreny polític. Llegeixo que uns quants superxefs obriran restaurants nous quan comenci la tardor. Un titular que no m'invento: “Tardor calenta.” I així, el Barça sense Suárez, la nova temporada de Homeland sense Brody, la pluja que encara ha d'anar a escola... Malgrat els pronòstics, m'atreveixo a dir que aviat ens farà falta una bona rebeca.

El Gran diccionari de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana, assenyala amb raó que aquesta peça de vestir es va popularitzar amb la pel·lícula Rebecca (1940), protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine, i dirigida per Alfred Hitchcock. La paraula rebeca, escrita en català amb una c, és un epònim: de nom propi ha passat a nom comú.

Hi afegeixo algunes curiositats que el diccionari no pot detallar. Abans de la pel·lícula, Rebecca va ser una novel·la publicada el 1938 per l'anglesa Daphne du Maurier (1907-1989). El nom és el d'un personatge absent: al llarg de la història tothom l'esmenta i tot hi fa pensar, però no surt mai perquè, de fet, en començar la primera línia (i la primera seqüència) el personatge ja s'ha mort. Es tracta de Rebecca de Winter. És el seu marit, l'aristòcrata anglès Maxim de Winter, qui explica com era: guapa, intel·ligent, divertida... fins que es descobreixen altres trets.

Atenció: si Rebecca no surt mai, com és que es va popularitzar la rebeca? Doncs perquè la porta, a la pel·lícula, la segona Sra. de Winter (Joan Fontaine), el nom de la qual no es diu mai. No surt ni en els crèdits. Hi ha la creença generalitzada que el personatge sempre porta rebeca, i d'aquí la popularització.

Mònica Montserrat, autora de l'article Epònims que vesteixen, em fa notar un parell d'aspectes poc coneguts entorn de la rebeca. El primer és que, en realitat, Joan Fontaine només du posada una rebeca durant deu minuts de pel·lícula (d'una pel·lícula que dura més de dues hores). El segon és que, amb motiu de la visita de la germana de Màxim de Winter, aquesta es fixa en la manera de vestir de la seva cunyada, i va i li engalta: “Ja veig que t'interessa poc la moda...”

k
Sabíeu que...
La tercera edició del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (1962), recull l'entrada rebeca, com a nom femení, només amb el significat de ‘becaina', ‘dormida curta'. La rebeca com a jaqueta no l'entra el diccionari de la llengua fins al 2007.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.