Cultura

Xammar, home de premsa

El Palau Robert clou l'Any dedicat a l'autor amb una mostra de la seva intensa vida com a corresponsal

El periodista va viure des de diferents ciutats d'Europa els fets més cabdals del segle XX

El traductor, diplomàtic i periodista Eugeni Xammar (Barcelona, 1899-l'Atmella del Vallès, 1973) encara no forma part de l'imaginari català, pensa el també periodista Joan Safont, comissari de la mostra Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, que es presenta a la Sala 4 del Palau Robert de Barcelona. “Encara hi ha molta gent que no el coneix prou, i és per això que hem plantejat aquesta exposició des de l'òptica del periodisme, que és l'àmbit en què va destacar més Xammar”, va explicar ahir Safont en la presentació de la mostra, que clou l'Any Xammar, comissariat per Quim Torra.

L'exposició està dividida en deu apartats cronològics que permeten resseguir la trajectòria de Xammar i alhora dibuixar un recorregut sobre els grans conflictes bèl·lics que va viure Europa al llarg del segle XX.

La Primera Guerra Mundial va enganxar Xammar a Londres, on treballava en una empresa de guardamobles i feia de corresponsal del Dia Gráfico, una publicació de marcat caràcter germanòfil, contrari als seus principis. Per això es va sentir molt més a gust quan va començar a treballar al diari La Publicidad, pel qual va viatjar al front britànic situat en territori de França. Xammar, un convençut partidari dels aliats, s'encabia en un diari de la mateixa tendència.

Abans d'aquests anys, Xammar havia col·laborat a La Tralla, Metralla i El Poble Català. També s'havia fet militant d'Unió Catalanista. L'incident de la seva oposició a participar en la guerra del Marroc i també la seva negativa a fer efectiva la quantitat amb la qual es podia deslliurar d'anar-hi va fer que hagués de marxar del país. Va estar a l'Argentina i a París, des d'on va fer el salt a Londres.

Al segon apartat de la mostra s'explica com l'any 1917 torna a Barcelona, on l'anomenen cap de redacció de la revista Iberia. Aquesta tornada es produeix amb un malèfic company: el tifus, motiu pel qual l'armistici del 1918 coincideix amb el seu ingrés a l'hospital. Poc després d'una breu estada a Madrid, es dedica a treballar com a diplomàtic a l'organisme de la Societat de les Nacions, embrió de l'ONU. Deixa la diplomàcia i s'instal·la a Berlín, on coneix Amanda Fürstenwerth, i s'hi casa. El matrimoni acull un jove Josep Pla, amb el qui establirà una gran relació. A Alemanya, des d'on col·laborarà amb El bé negre, entrevista Hitler quan encara no pot imaginar el personatge amb qui aquest es convertirà. Viu tots els fets de l'esclat del nazisme i la Segona Guerra Mundial.

La seva fidelitat a l'efímera República Catalana i el recel que li provoca el comunisme després d'una estada a l'URRS marcaran la seva idiosincràsia. De tornada a Catalunya, on mor el 1973, dicta les seves memòries a Josep Badia: Seixanta anys d'anar pel món, que no veurà editades.

La mostra s'acompanya d'un documental en què apareixen, entre d'altres, tres testimonis ja desapareguts: Heribert Barrera, Joan Triadú i Jaume Vallcorba, l'editor que el va recuperar de l'oblit en recollir els seus articles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.