Viure dins d'un llibre

Ens embadalim al bell mig del silenci i estamordim tota recança. El brumit del dia arriba abans que ho faça el fanal de l'aurora i ens destravem de la tenebra com qui oreja una cambra de barandats massa estantissos. Clissem el guspireig de l'albor en abaltir la rosada tranuitadora; en doloregem l'espetec grisenc a les venes. No són nombrosos els prodigis que ens enlluernen la nineta dels ulls d'una manera tan senzilla com el tremolament d'un glòbul d'aigua descurat sobre l'ampit d'una finestra després del baterell.

Ací en tenim un de grandiós: el fet d'obrir un llibre i descloure l'encadenament d'un buc resclosit. Esquifida cerimònia que s'ageganta i inicia les passeres d'un enigma, encantaments que ens dringuen com una tornada al final de cada estrofa que un poema sagna. Un tissatge que aigualeix la nit dels ulls. Els mots són eterns, dissipen les ombres i el dia pot nàixer impol·lut. En desvetllar-nos mentre els llogarets romanen muts, n'esbrinem la seua aferrada per guarir-nos el desconhort, perquè sabem del cert que ens ahuixarà la solitud. Habitar-ne al dedins és com ajeure's damunt la sorra d'una platja, potser fictícia, ruixim vermell que ens fibla l'epidermis amb petites escates salabroses. Una llepada de sol s'arramba a la cloenda, ens fa creure que el turment s'hi pot mitigar, però és al fons de l'amagatall d'un relat on la claror versemblant destria l'embull del cor quan els vocables drecen un orbe imperfecte però sublim, perquè ens desperta la hiperestèsia de la pell de l'ànima; és quan passem un full quan se'ns descorda la nostàlgia d'allò que tot just acabem de llegir; hi ensumem una flaire remota, als dits se'ns atansa un tacte lenitiu, vellutat, que esdevé pessigolles d'estima. La ment de seguida s'agermana amb cada paraula que s'ablama davant l'esguard insadollable; les pupil·les s'abranden en sentir com s'enlairen els escapçalls de Literatura, i comença a congriar-se el remei a la nostra aflicció, veritablement ací trobarem el guarniment de la nostra malaurança.

La sang que se'ns hi escola és esplendorosa, com una mena d'heroisme que ens dringa pel cossatge. Ens hi enfonsem, l'entreobrim amb un dit obstinat per tal de no perdre'n la pàgina. Alcem la mirada i tot d'una redescobrim allò que ens circumda i no sabíem percebre, però les paraules, un xic surrealistes, ens el fan copsar com una carícia del llostre. Volem viure a l'interior d'una faula, perquè allà no hi arriben les bèsties que ens acacen, els porcs senglars que no fan servir mai la compassió. Esguimbar-nos-en entre les línies ens retorna a pleret la vida que ens havien extorquit a còpia d'esgarrapades feréstegues. Són les frases belles, les històries més inversemblants, aquelles que ens reviscolen l'alè. Ens hi creix una maror que escombrarà aquella mort que ens posseïa i renaixem com petits infants, s'hi farà realitat allò de l'au fènix. A la gola ens ofegarà la llibertat a bram.

Després d'aquesta agosarada aventura, de què hem eixit ben eixorivits, tenim el cap com unes golfes reblertes d'andròmines portentoses que sempre podrem fer servir quan travessem l'obscuritat; són un gresol per defugir les estepes ermes i desolades. No hi ha pelegrinatge més engrescador i fetiller que un tomb per les contrades corprenedores de la lectura.

19 setembre del 2014