Cultura

clàssics

d. sam abrams

El purità i el demòcrata

Adesiara recupera la versió de J.M. Boix d'‘El paradís perdut', de Milton, i Edicions de 1984 publica la traducció al català de ‘Fulles d'herba', de Whitman

La cadena de l'èpica: Homer, Virgili, Dant, Milton i Whitman

Contra tot pronòstic –amb els efectes assoladors de la crisi econòmica res ho feia preveure– el curs actual, 2013-2014, que va arribant a la seva fi, ha estat pròdig en traduccions poètiques d'altíssima qualitat d'autors que són autèntics referents de la lírica universal antiga, moderna i contemporània. Apuntem només un petit tast de títols com a prova irrefutable de l'afirmació contundent que acabem de fer:  Aleksander Kúixner, És tot el que tenim, versió de Xènia Dyakonova (Llibres del Segle);  Raymond Roussel, Noves impressions d'Àfrica, traduït per Jordi Vintró (Labreu Edicions); Philippe Jaccottet, A la llum de l'hivern i Rèquiem, ambdós d'Antoni Clapés (Lleonard Muntaner Editor i Cafè Central, respectivament); Versions de Bai Juyi, de Marcel Riera (Labreu); i Aleksandr Blok, Venjança i altres poemes, d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente (Adesiara Editorial).

Ara bé, en el terreny de la traducció de poesia, aquest curs 2013-2014 serà recordat, sobretot, per la publicació de dues obres mestres que només es poden qualificar d'absolutament fenomenals. Naturalment, ens referim a l'espectacular recuperació de l'extraordinària versió del poeta, crític, traductor, professor i editor Josep M. Boix i Selva (1914-1996) d'El paradís perdut del poeta, dramaturg, prosista i servidor públic purità John Milton (1608-1674), i la insòlita incorporació al català, amb més d'un segle de retard, de la primera versió integral de Les fulles d'herba, del poeta, prosista, memorialista, novel·lista i periodista demòcrata Walt Whitman (1819-1892), feta pel jove poeta, narrador i traductor Jaume C. Pons Alorda (1984). 

La versió de Milton de Boix i Selva és tot un clàssic de la traducció poètica en català, mereixedor d'un lloc de privilegi al costat de l'Odissea de Carles Riba i La Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra que ha estat absent de les llibreries catalanes des del llunyà 1953. Podem anar encara més enllà i dir que la versió de Boix i Selva és, indubtablement, una de les grans versions del poema de Milton a nivell europeu i internacional. La nova edició d'Adesiara és digna de tot elogi perquè és la més completa i acurada possible. El paradís perdut, de Milton, en la versió de Boix i Selva ha rebut el tracte de luxe que convé als grans clàssics. És bilingüe, amb el text original establert per l'especialista Douglas Bush, i la versió catalana amb totes les esmenes que Boix va anar introduint-hi entre la primera edició comercial, el 1953, i l'any de la seva mort, el 1996. Té un excel·lent aparell de notes per identificar tota mena de variants, fonts, al·lusions i qüestions temàtiques. Té un pròleg explicatiu substanciós que ens acosta perfectament les figures de John Milton i Josep M. Boix i Selva, l'obra mestra de Milton i la clàssica versió de Boix. I tot –l'establiment del text, les notes, el pròleg– ha anat a cura de la professora Rosa Flotats, la màxima estudiosa del tàndem Milton-Boix. I per si faltava alguna cosa, el volum de 966 pàgines està ben imprès, ben cosit i ben relligat en tapes dures.

En el cas de Fulles d'herba, de Walt Whitman, el magnífic equip de 1984 i el jove traductor han optat per una operació editorial molt més austera per ressaltar l'incombustible actualitat del poema i el bé de Déu que significa des del punt de vista literari disposar finalment de la primera versió integral en llengua catalana. L'edició és en rústega i en una sola llengua, amb un breu pròleg orientatiu i una curta bibliografia de fonts utilitzades. Tant l'editor com el traductor volen que ens dediquem a la lectura directa de l'obra mestra de Whitman sense més preàmbuls o distraccions. L'encert de l'aposta de 1984 i Pons Alorda s'ha vist recompensat amb cinc edicions successives, fins ara.  

És, certament, una feliç coincidència en el temps la recuperació del Milton de Boix i l'edició del Whitman de Pons Alorda, però la coincidència no està gens mancada de significat. Gràcies als esforços de les dues editorials, ara podem resseguir en català els grans moments del desplegament de la tradició de l'èpica occidental, des dels seus inicis fins a les portes de la modernitat. En aquest sentit, ja disposàvem dels fonaments de la tradició amb l'Homer de Riba, el Virgili de Miquel Dolç i el Dant de Sagarra. I d'ara endavant, disposarem del Milton, que a la tradició fa el paper de frontissa, tancant l'èpica clàssica i obrint les portes a la modernitat, i del Whitman que constitueix la primeríssima èpica del món modern. Ara tenim completes les grans baules de la cadena de l'èpica: Homer, Virgili, Dant, Milton i Whitman.

A partir d'aquí només faltarà superar els grans prejudicis estètics i culturals que durant anys i panys han pesat negativament en la recepció de l'obra de Milton i Whitman a Catalunya. En el cas de Milton, els prejudicis culturals contra la literatura religiosa, sapiencial i transcendent, instal·lats al país durant la postguerra i accentuats amb l'arribada de la democràcia. I, en el cas de Whitman, els prejudicis estètics, completament injustificats, contra la literatura modernista que van prendre amb l'eclosió del noucentisme i la insistència excessiva en la tradició, l'ordre i l'artificiositat.

El gran poema anglosaxó

Milton va creure que la tradició literària d'Anglaterra no disposava d'un autèntic poema epicofundacional perquè Edmund Spenser havia deixat la seva Faerie Queene incompleta a l'hora de la seva mort, el 1599. L'ambició literària de Milton el va dur a autoencarregar-se l'escriptura del gran poema fundacional del poble anglosaxó. Primer va jugar amb la idea d'una recreació de la vida i les proeses del rei Artús.  Mentre rumiava sobre les possibilitats poètiques de les gestes del rei Artús, estava escrivint algunes escenes d'una tragèdia basada en la història de la caiguda d'Adam i Eva. 

Finalment va descartar el rei Artús i va reconduir la tragèdia que duia entre mans cap a l'èpica en vers per acabar amb un poema magistral en gairebé onze mil pentàmetres iàmbics dividit en dotze llibres, El paradís perdut. En definitiva, Milton va utilitzar el pretext del relat bíblic del Gènesi per escriure el gran poema èpic de la literatura en llengua anglesa. Per això, per mitjà de la història d'Adam i Eva, Milton toca una infinitat de qüestions que cauen fora de la temàtica estrictament religiosa del desacatament, el càstig diví i la providència, qüestions com ara la guerra civil, la legitimitat del poder, la llei, la vida i la mort, l'amor, la igualtat, la llibertat humana, la revolta, el compromís, la lleialtat, la traïció, l'ordre de la natura i l'univers, l'ordre social, la consciència moral...  

La situació de Whitman és molt més complicada. Va ser traduït al català per primera vegada per Cebrià de Montoliu i publicat a la Biblioteca L'Avenç el 1909. Amb aquest gest la cultura catalana es va situar al costat de la francesa, la russa o la italiana que, en aquells moments, també estrenaven traduccions de Whitman. Després, la recepció de l'obra de Whitman a Catalunya es va veure greument afectada pel rebuig frontal del noucentisme, fins al punt que l'adjectiu whitmanià té connotacions clarament negatives d'excessiu, retòric, antiquat, deixatat, informe, il·luminat... Fins i tot, autors de la talla d'Agustí Bartra han estat penalitzats per la crítica del país per la seva associació amb l'obra de Whitman! 

Pels prejudicis dels noucentistes hem hagut d'esperar exactament 105 anys per poder tenir, a la fi, una versió integral de Fulles d'herba en català. Incomprensiblement, Catalunya va passar de ser un dels primers països a reconèixer Whitman a ser un dels últims. Per això la nova traducció ha vingut de la mà d'un membre destacat de les generacions més joves de la comunitat poètica catalana, que ha tingut la valentia de llegir Whitman sense manies i sense apriorismes de cap tipus. I la resta de lectors hauran d'acceptar la invitació de Jaume C. Pons Alorda per descobrir el continent poètic que s'anomena Whitman. Un poeta grandiós, vitalista, humà, intel·ligent, savi, ambiciós, profund, sensible, solidari, creatiu... que es va proposar la immensa tasca de retratar la seva vida sencera, la vida del seu país nounat, la vida de la seva època i, de passada, sub specie aeternitatis, tota la condició humana. I, per Déu, que ho va aconseguir!  Harold Bloom ho diu fins a la sacietat: “Ho sapiguem o no, tots som fills de Whitman.”

Milton i Whitman, dos referents indispensables i absoluts, que honoren qualsevol cultura que els integri al seu sistema literari mitjançant la traducció, i més encara si són traduccions de la magnitud de les de Josep M. Boix i Selva i Jaume C. Pons Alorda.

L'apunt
Tot i que és conegut especialment per El paradís perdut, John Milton (Londres, 1608-1674) va escriure uns vint-i-dos títols més, sumant els llibres de poemes i els assajos, publicats entre el 1629 i el 1671. Per la seva banda, Walt Whitman (Camdem, Nova Jersey, 1819-1892), considerat un dels poetes nord-americans més rellevants, també va ser periodista, assagista i humanista i va publicar mitja dotzena de títols, el més destacat dels quals és ‘Fulles d'herba'.
El Paradís Perdut
John Milton
Traducció: Josep M. Boix i Selva Edició: Rosa Flotats Editorial: Adesiara Martorell, 2014 Pàgines: 966 Preu: 38 euros
Fulles d'herba
Walt Whitman
Traducció i edició: Jaume C. Pons Alorda Editorial: Edicions de 1984 Barcelona, 2014 Pàgines: 569 Preu: 25 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.