Cultura

Una freda calidesa

LA REMOR DEL VENT

L'herba, ensobinada, tot just acaba d'esbaldir les deixalles de la nit, i en una rauxa t'enlluerna amb l'albada jovenívola. Tu, ferida de llum, t'alliberes de la poesia, t'aixoplugues en la contemplació dels matisos dels dies aprenents. Aquest ventijol, foragitat de la calor estranya que et corprèn, mena entre els brocs una espècie de calidesa sangglaçada, en el fons li glateix una volada que fretura les voliaines embegudes de la tardor. Espetega la calma sobre un ponent que a la matinada t'arriba glaçat, branda la roba estesa. Un mitjó escadusser s'ha enforcat en l'envescada d'un calabrot, la llumenera de l'aurora se'l mira amb un aire encaterinat. Els coloms joguinegen a amagar entre la pinassa mentre les alzines resten quiescents. Els matins s'encarrellen per les teulades i se solapen amb el declivi del gresol.

El cant vespertí d'un corriolet s'enlaira des del pati veí, com si et donara la condolença, i et sana una mica el desconhort. Els dits de la brisaina, molt sovint, et fan parar esment, se't perd la mirada i el sud es dreça de bell nou com una mar que comença als peus de les muntanyes. Ara per ara no estàs segura si hi has de tornar aviat, és per això que te n'ensofronyes cada llambregada reblerta de lapislàtzuli.

No saps com, ni per què, evoques de bell nou la tabola meridional, on sempre t'enrioles com un espinguet d‘ocell. Al bar “Los chaparros”, a la taula a tocar de la finestra, uns homes grans esbombaven, tot esgargamellant-se, la remembrança de la infantesa, malifetes de nens, però, sobretot, treball infantil com a un fet natural; parlaven de germanes responsables que es feien càrrec de la llar familiar després del traspàs de la mare, donetes ben assenyades que mai varen aprendre esbargiments d'infants. Davant dels senyors hi havia ampolles de tota mena, d'aquelles que afluixen la llengua. El que els en restava de tot allò era un petit bromall que arranjava els records d'una manera força allerada, fins i tot s'hi veien amb cor de enriallar-se'n.

Tal vegada el món se l'ha empescat un dimoni que ha implantat la pràctica de guardonar els malnats, i els beneits han de dolorejar les iniquitats de tothom. No podem mixturar els porcs amb la gent extraordinària. Si una dona, voluntàriament, arrisca la vida per guarir un malalt, les feristeles se li afuaran al damunt per tal de colgar les seues pròpies vileses. La nostàlgia és una estella sobtada, quan pensaves que ja no podria grapejar-te, la coïssor del pit t'abranda una foguerada salabrosa als ulls; sempre hi ve en companyia de petites rafegades d'aire que t'escanyen en enxampar-te abismada amb un rajolí de núvol.

9 octubre del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.