Cultura

cròniques

xavier cortadellas

El mapa amb els homes

No deu ser casualitat que hàgim d'esperar que Francesc Serés sigui a Nova York perquè es distanciï un xic i provi d'explicar-nos què s'ha proposat fer com a autor a cadascuna de les cròniques que configuren La pell de la frontera. Ho explica a un editor. La crònica o relat es titula Avions que entren per la finestra (2011), és la segona de les catorze que componen aquest llibre, si no fem cas de les últimes, les més recents, l'única que no té com a marc territorial l'àmbit del Cinca Mitjà, el Baix Cinca, la Llitera, els Monegres i sobretot el Segrià. Comparteix, però, amb les altres cròniques el mateix espai de temps actual, del 2003 fins avui. “No és cap novel·la que parli de feina. Hi ha descripcions, entrevistes, cròniques…”

Serés ha entrevistat molts homes per poder escriure el llibre. No gent en abstracte, sinó molts homes: “Nosaltres no som només negres, no som gambians o senegalesos o guineans, tots tenim nom i cognoms, pare i mare, una casa i una vida. No som una massa…”, li diu Mbaie. Són homes que treballen o que busquen feina, homes acabats d'arribar o que, com alguns dels pagesos de qui parla, han estat treballant durant anys la terra. Els autòctons, com si diguéssim. I entre ells, també gent que ha estat jove com ell o gent que viu a la frontera dels Monegres, alguns marxaran, però molts no. Èxits i fracassos. Entrevistant i conversant amb uns i altres, convertit en un pintor del paisatge humà, descrivint, intervenint i narrant, Serès ha anat sempre al darrere d'una història que sembli que no hagi estat explicada abans, no unes històries, sinó una, sempre en singular, una història “que tingui sentit”.

I és que tal com escriu en un altre punt: “La literatura deu ser això, més o menys, una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona”. I em sembla que no deu ser casualitat que hagi hagut d'anar fins a Nova York a explicar-ho a un desconegut –un editor estranger, que no té cap idea d'on són aquestes comarques i que amb prou feines deu saber on para Catalunya.

Sigui com sigui, aquest conjunt de cròniques novel·lades que conformen La pell de la frontera, bé pot ser vista com la conseqüència europea de A sang freda, de Truman Capote. Hereva, doncs, del nou periodisme i del que Serés va començar a fer a Els ventres de la terra, i que va culminar a La força de la gravetat i a La matèria primera, a les cròniques de La pell de la frontera, l'escena és al davant de la narració, la primera persona és indefugible, els detalls despunten a cada moment com els grans, les pigues, les cicatrius o les nafres a la pell d'un home. Vaig escrivint homes perquè pràcticament tots els protagonistes són homes. Han arribat de pertot: de Romania, de Bulgària, d'Ucraïna, del Marroc i d'això que avui ja ningú no gosa dir-ne l'Àfrica negra. Homes que també vénen de la presó, supervivents que pul·lulen sobre l'epidermis del triangle format per Saidí, Alcarràs i Lleida, i que, agradi o no, ignorats o no, amb la seva presència han trabucat, per dir-ho tal com deien fins no fa pas tant al meu Empordà, tots els vells mapes. No han comès cap crim com els protagonistes de A sang freda, just busquen feina. Sobreviure. Poc més.

Serés fa història en majúscula a partir de la gent menuda, no una literatura de compromís, sinó de testimoni, a tocar, ben assentada a unes terres i amb unes problemàtiques que són també a molts altres llocs. Però que aquí es palpen amb més força que en alguns altres llocs. Som a l'extrem. La frontera. I la vida és dura. Sí, i doncs què? Els peus a terra.

La pell de la frontera
Francesc Serés
Editorial: Quaderns Crema Barcelona, 2014 Pàgines: 309 Preu: 22 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.