Cultura

novel·la

jordi llavina

El misteri del temps

Quina extraordinària nouvelle, aquesta de Thomas Wolfe (1900-1938), considerat per William Faulkner un dels tres grans escriptors nord-americans de tots els temps (juntament amb Ernest Hemingway i ell mateix, és clar); elogiat per autors tan significats com, entre altres, Robert Penn Warren, Jack Kerouac o Philip Roth! I que ben traduïda, val a dir-ho, pel poeta Marcel Riera, que està dedicant esforços molt profitosos al trasllat, a la nostra llengua, d'obres anglosaxones –principalment, de poesia; però, com és el cas d'aquesta novel·la i d'algunes altres que ens ha ofert, no exclusivament–. A més, dins l'acurada col·lecció El cercle de Viena, l'obra de Wolfe sembla que traci, juntament amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, i El Nadal d'un nen a Gal·les, de Dylan Thomas (totes dues, traduïdes per Francesc Parcerisas), una línia de continuïtat perfecta, coherent.

El nen perdut, aquesta joia feta de concreció i meravella poètiques, narra la història d'un vailet del Midwest a qui tothom estima, mort prematurament, a l'edat de dotze anys, pel tifus. Sembla que el relat té un fonament real en l'experiència de l'escriptor de Carolina del Nord, a qui se li va morir un germà vuit anys més gran d'aquesta mateixa malaltia. I, pel que sembla, el que es recordava del noiet mort –perdut, doncs– no podia ser més elogiós. Tal vegada, va reforçar aquest dolç record el fet que traspassés a una edat tan precoç. Com si aquell senyal de naixement que tenia al coll –aquell desig– hagués esdevingut, des del començament, l'indici de la desgràcia per al noiet, que es deia Grover (un nom que, de ben petit, l'autor d'aquest llibre era incapaç de pronunciar rectament).

Precís i sorprenent

Aquest és, en essència, l'argument. El que passa és que la nouvelle és un artefacte tan precís com ple de sorpreses. Tot el relat es presenta sota la fórmula del record. I, així, el fet d'evocar un personatge que podríem qualificar, segons el títol dostoievskià, de petit heroi, també serveix per fer memòria d'una Amèrica que, trenta anys més tard de les vicissituds del protagonista recuperat, quan sentim la veu del narrador de l'última part del llibre –presumiblement, el mateix autor–, ha canviat notablement. És molt emocionant el moment en què el narrador viatja fins a la casa familiar, i es presenta a la dona que hi viu. Aquesta, al cap d'una estona d'intercanviar-hi impressions, li suggereix d'entrar a la casa: “I tot estava igual si no fos per l'absència, l'absència de la tarda, la llum de coloraines de l'absència de la tarda, i el nen que seia allà, esperant-se a les escales, i alguna cosa que s'esvania com un somni, alguna cosa que arribava com una llum, alguna cosa que se n'anava, que passava, que s'esvania, com les ombres d'un bosc.” Diríeu que és una escena filmada per Terrence Malick!

Però la novel·la encara és molt més que això. En la primera part, força més extensa, el nen perdut pren tot el protagonisme. És fill d'un picapedrer, un home honest, molt de la seva època. També és plenament de la seva època el noiet –i, doncs, es comporta, davant els negres, per exemple, amb un sever racisme, perquè ell està resolt a fer complir les lleis...–. Deixant a banda això, si la novel·la té aquesta fonda capacitat d'emocionar-nos és perquè connecta de manera molt íntima amb la nostra pròpia experiència. Tant és que el lector sigui català com danès, grec, israelià o argentí: ¿qui no ha tingut, en la seva infantesa, algun contacte amb un botiguer garrepa, posem per cas? ¿Qui no ha salivat de desig darrere el vidre d'una confiteria, o no ha quedat admirat amb la fascinadora varietat d'eines d'un taller qualsevol (el d'un fuster, el d'un marbrista, el d'un boter?) ¿Qui és que no queda atrapat en un passatge com aquest: “L'olor del celler t'arribava fresca, florida, rància, fosca i malsana, i el sol pensament del celler fosc sempre m'omplia d'una excitació balba, amb una espècie d'expectació visceral”? Aquests episodis, tan descriptius, recorden algunes de les millors pàgines de la cèlebre novel·la de Sherwood Anderson que he esmentat més amunt.

Aquesta, però, és també la història d'una recerca: la de l'essència de l'home. I Wolfe ens la fa avinent amb moments d'una gran intensitat lírica: “Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor.” És, igualment, una història sobre la literatura (o, en concret, sobre el descobriment de la literatura). D'aquesta manera, després d'un xàfec intens, el narrador ens assegura que en Grover no podrà oblidar-lo: “Després d'allò, en qualsevol moment veuria el cavall gris o hi pensaria, recordaria el temps, la llum màgica, la màgica arribada de la tempesta aquell perdut dia d'estiu, la seva alegria salvatge i feréstega, i totes les flaires, la foscor i la gent que s'esperava a la botiga de queviures.” I és, encara, i sobretot, una bellíssima història sobre el misteri del temps. És per aquest motiu que el narrador vol tornar a la casa familiar on va morir el seu germà, tres dècades abans.

L'apunt
Nascut a Carolina del Nord el 1900, Wolfe només va viure 38 anys. Malgrat el poc temps en què va poder escriure, va signar Del temps i del riu, una novel·la fonamental, que no ha estat traduïda al català de manera incomprensible. L'exuberància i l'èpica del seu estil contrasten amb els fantasmes interiors que descriu.
El nen perdut
Thomas Wolfe
Traducció i epíleg: Marcel Riera Editorial: Viena Barcelona, 2014 Pàgines: 112 Preu: 14,80 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.