Cultura

Fins que algú digui prou

Mor el poeta i mestre Francesc Garriga Barata, premi Carles Riba del 2012, a causa d'una afecció pulmonar

Era un home d'un gran vitalisme.
Un escèptic enamorat
de la vida

Francesc Garriga Barata –és així com firmava els seus llibres– s'ha mort el dia de la nevada. “serà possible imaginar prou bella la mort / i veure-la arribar / suau escuma en llit de sorra?”, es preguntava en un poema de Ragtime (2011); i ho feia, com sempre, sense majúscules, perquè les lletres altes li devien semblar representatives de la retòrica tipogràfica. Era poeta; però també mestre, un mestre recordat per diverses generacions d'alumnes i deixebles; i el senyor Garriga de l'enyorat programa Avisa'ns quan arribi el 2000; i l'imprescindible rondinaire que creia en la poesia dels joves a diferència d'altres poetes sèniors.

Garriga ha estat un esperit crític. Ho començava sent amb el que tenia més a prop: ell mateix i la seva obra. El bastó que l'acompanyava durant els últims anys era el correlat objectiu del seu tarannà lliure (i controvertit!). Escrivia amb llapis, i ho feia amb una gran delicadesa –que contrastava amb l'acidesa i la profunditat general dels seus versos–. Esborrava molt, i aquesta és una lliçó que hauria d'aplicar-se sempre un poeta novell.

El vaig descobrir i començar a tractar a la primeria dels noranta, en aquell pis gabinet de lectura de rambla de Catalunya que feia olor de tabac de pipa, quan va publicar dos llibres a Columna (Els colors de la nit i Setembre). Me'n va sorprendre, de seguida, la dicció, tan austera: “m'adono de la nuesa que em vesteix”. I aquest terme, nuesa, em sembla fonamental per entendre el desig tonal de la seva veu poètica.

Es queixava que el Riba li havia arribat massa tard. Potser sí. Era un home d'un gran vitalisme, que la vellesa havia refrenat. Un escèptic enamorat de la vida. Tenia un sentiment una mica tràgic de la bellesa: “que almenys el rastre de les flors / aromi la mortalla” (Camins de serp, 2009).

Les ombres que van titular un llibre seu del 2000 es van fer, a partir d'aquell any, una presència habitual en la seva obra. I el temps, assumpte estructural en tot el que va escriure: “l'artista estima el temps i el temps l'odia”.

Home presumit, elegant, d'ulls blaus, de mirada escrutadora. Sempre amb l'escudet del Barça a la solapa de l'americana. Hi ha una vida intensament viscuda, i reflexionada, en els seus llibres: “no són les lletres les que ens parlen, / sinó el blanc de la plana, / l'enuig del que hem deixat sense cap tinta” (La nit dels peixos, 2005). En Tornar és lluny (2013), proclama: “ja és fosc. / camino al fons de l'escenari. cap porta. / caldrà romandre a escena / fins que algú digui prou”. Se n'ha anat un poeta autèntic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.