Cultura

novel·la

carles ribera

La guerra, tragèdia o drama

El francès Sorj Chalandon (Tunis, 1952), corresponsal de guerra amb una llarga i arriscada carrera al Libération i avui enrolat en el no menys perillós periodisme satíric com a redactor del mític Le canard enchaîné, es va donar a conèixer al lector català el 2014 quan, gràcies a l'habitual bon criteri d'Edicions de 1984, es va publicar Retorn a Killybegs, novel·la que retrata de manera colpidora el conflicte a l'enverinat vesper nord-irlandès de la segona meitat del segle XX. Un any després, també de l'editorial capitanejada per Josep Cots, arriba La quarta paret, traduït per Josep Alemany, retrat escruixidor del conflicte libanès que supera la visió regional per explorar els efectes devastadors de la violència tant a nivell físic com psicològic en cultures enfrontades.

El llibre narra l'obsessió idealista d'un vell director teatral, Samuel Akunis, i el seu amic i deixeble Georges, per aconseguir representar la versió d'Antígona de Jean Anouilh enmig del caos bèl·lic libanès dels anys vuitanta. Una posada en escena que finalment ha d'assumir el segon, per la malaltia terminal de Sam, i que pretén fer amb actors procedents de totes les parts enfrontades, palestins, xiïtes, drusos, cristians, maronites... Aquest punt de partida serveix Chalandon per desgranar, des de la comprensió lacònica de l'arrel dels conflictes postcolonials (“L'antinacionalisme és el luxe de l'home que té una nació”) una història que toca des de la pura misèria de la guerra fins la no menys miserable ideologia recreativa d'una societat occidental postseixantavuitista que converteix la violència en una coreografia ideològica tan perillosa com perversa i buida.

La presentació de tots els personatges, un a un, capítol a capítol, és especialment brillant. El relat resulta emotiu, colpidor i brutalment creïble. El veterà corresponsal no recrea pas, sinó que reviu en la ficció l'experiència pròpia als camps de batalla de l'Iraq, Afganistan i al mateix Líban on transcorre aquest relat. A La quarta paret el lector assisteix a una tragèdia sense pal·liatius redactada en un crescendo pausat però inexorable. Tenint en compte que utilitza el teatre com a metàfora, podria fàcilment incórrer en la llagrimeta histriònica, en l'idealisme grandiloqüent. Lluny d'això, la història és servida amb cruesa eixuta, amb un desapassionament que, tanmateix, no defuig l'empatia, aportant una visió de l'absurditat inevitable de la confrontació armada. Chalandon escriu amb precisió de crònica periodística, en una mixtura d'indignació continguda, resignació inconformista i un to de fatalisme gens condescendent, inspirat en una idea que travessa la novel·la de cap a cap, extreta de la reflexió del protagonista sobre l'Antígona amb què es vol reviure la sensació que Anouilh devia haver tingut quan va estrenar la peça al París ocupat del 1942: “A mi m'agrada la lliçó de tragèdia que dóna aquesta obra, la distància que adopta amb la banalitat del drama [...] La tragèdia és neta, tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim.” En aquesta novel·la, que resulta commovedora sense afectació, Chalandon porta a la màxima expressió aquell convenciment emocional que Milan Kundera ens va servir a La immortalitat: “Ningú no és més insensible que les persones sentimentals.” La quarta paret és una tragèdia que manté el sentimentalisme a ratlla des d'una profunda sensibilitat, des d'una vivència profunda, la del protagonista, que acaba desembocant en el deliri que comporta l'excés de lucidesa.

La quarta paret
Sorj Chalandon
Traducció: Josep Alemany Editorial: Edicions de 1984. Barcelona, 2015 Pàgines: 304 Preu: 20 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.