Quotidià i pertorbador
Entre el combat i la resignació es mouen els personatges de ‘Puja a casa', un recull de contes en què Jordi Nopca retrata la Barcelona d'avui, precària i sotmesa
Posa en escena la generació jove, molt ben formada i maltractada laboralment
Observar, digerir, transformar. Aquest és el procés creatiu que emprèn el periodista i escriptor Jordi Nopca a l'hora d'escriure ficció, una activitat que fa –diu– per necessitat. “En la ficció trobo la meva veritat, una veritat que segurament només em serveix a mi mateix.” Talment com un mag (la imatge és seva), Nopca treu del pou imprevisible del barret una sèrie de personatges que habiten en els seus contes, uns relats que recull a Puja a casa (L'altra editorial), premi Documenta 2014. “Mai no sé què sortirà del barret, de moment els conills no hi han arribat, sinó persones que han sortit d'un procés de digestió.” Persones ordinàries com veïns –“el veí et pot canviar la vida, i també destrossar-te-la”–, un perruquer de gossos que passa a tenir un gos al mateix temps que perd la xicota —aquí Nopca riu i explicar que es va disfressar amb un xandall i unes Converse per espiar un perruquer caní a la plaça de Virrei Amat–, o bé una venedora del Bulevard Rosa del passeig de Gràcia –llicenciada en història de l'art– a qui un client li porta cada dia gots de xocolata desfeta. “Són contes de la quotidianitat, però no quotidianitat d'anar a comprar pa; si la venedora s'enganxa la mà amb la talladora aleshores sí que m'interessa.”
Què tenen en comú aquests personatges aparentment anodins però pertorbadors (tal com Nopca defineix l'escriptor suís Peter Stamm, que apareix en un dels contes)? Tots pateixen algun tipus de pèrdua, des del primer i fins al darrer, en què apareix la mort. “No és un recull circular, però sí que es pot traçar una evolució des de la desesperança inicial fins a una llum possible al final.”
Si en la seva anterior –i única– novel·la la parella protagonista viatjava a Lisboa (El talent, 2012), a Puja a casa Nopca retrata la Barcelona contemporània envaïda pels turistes i amb habitants trampejant la crisi: “No és una ciutat deprimida ni tampoc la Matahari.” Hi apareixen barris com ara Sants, l'Hospitalet (que coneix bé perquè és de Santa Eulàlia), Gràcia i l'Eixample. “Aquest és un bon lloc perquè es cometin crims o et caigui un quadre a sobre.”
Amb el mateix humor negre que va lluir a El talent (però sense l'eufòria, que “s'ha desintegrat en fer trenta anys”), els contes són al capdavall un homenatge a la submissió en tots els aspectes. “No podia acostar-me als darrers cinc anys eludint el combat amb la realitat, però de l'altra banda, la resignació; les dues idees estan lligades per la submissió”. Submissió, però també precarietat a la qual s'han vist abocades generacions ben formades i alhora “maltractades”. “Volia parlar de la sobreexplotació del que encara té feina: perdem la vida per continuar treballant.”
Jordi Nopca (Barcelona, 1983) ha traduït ell mateix els contes al castellà, i han sortit publicats en paral·lel a l'edició catalana amb Asteroide.