Cultura

Franco, ‘teatro catalán'

TVE va executar intermitentment teatre i dramàtics en català des del 1964 fins al 2005, que van ajudar a professionalitzar el sector fins a l'aparició de TV3, el 1983

L'esplendor dels dramàtics a TVE coincideix amb l'impuls del teatre independent
Maria Aurèlia Capmany passa de no voler tele a celebrar els programes fets en hora absurda

Dimarts 27 d'octubre de 1964, a les 5 de la tarda. Quasi clandestinament es representa la versió reduïda a una sola hora La ferida lluminosa de Josep M. de Sagarra. Serà la primera obra que es presentarà cada darrer dimarts d'octubre per a un públic al Principat i les illes Balears. La primera cita en català de la Televisió Espanyola en temps de Franco es deu a Núria Espert en un programa d'entrevistes en motiu de les riuades del 1962 al Vallès. Sota el cartell de Teatro catalán (fins al 1973, en què es va catalanitzar el programa per fets consumats i que el 1971 les presentacions de l'obra ja es feien en català) es van anar programant adaptacions, aplicant l'autocensura per evitar cap represàlia del Ministeri de Cultura. La tria de La ferida lluminosa tenia d'aval l'èxit que havia tingut la versió castellana a Madrid, poques setmanes abans. El Teatro catalán s'emetia només a Catalunya. Amb l'aparició de la UHF, en reemissió, depenent de les èpoques.

Ferran González Monge ha publicat El teatre en català a TVE (1964-2005) a Editorial UOC, un resum de 40 anys de creació de dramàtics a TVE, també en la mateixa dictadura franquista, que s'adonava que els era contraproduent l'atac a la llengua catalana i que, a partir dels anys seixanta, li dóna uns espais molt limitats de projecció com a operació folklòrica. De fet, TVE va ser un dels camps en què es va anar consolidant la transició pactista: “No és agosarat assegurar que la producció en català a TVE en aquella època va ser un dels molts signes d'identitat d'aquella Transició”, afirma l'autor de l'assaig, que és un resum de la seva tesi.

La presència del teatre català i/o en català coincideix amb una certa recuperació de l'autoria en la dramatúrgia teatral del Principat. Josep Maria Benet i Jornet (així com Francesc Nel·lo), per exemple, va ser una de les referències de la irrupció dels dramàtics en l'època més activa de TVE. Va ser-ne coordinador i va promoure els cicles teatrals amb un criteri professional i coneixedor del sector. L'època de major esplendor del teatre a TVE va coincidir també amb la irrupció del teatre independent. També l'Institut del Teatre de Barcelona, dirigit per Hermann Bonnín, després d'una llarga i estèril època de Guillermo Díaz-Plaja, havia permès integrar en el professorat els talents del teatre independent. Les classes de l'Institut del Teatre els permetien poder-se dedicar amb plena ambició a les produccions. Molts actors, directors i realitzadors van poder posar a prova els seus coneixement en les programacions de TVE. La Segunda, en comptes de ser el complement de La Primera, com aspiraven els responsables de RTVE, va ser-ne alternativa. I sí, a la UHF, amb Terenci Moix entre molts altres, es va poder donar cabuda a un col·lectiu amb molt de talent d'arreu de l'Estat que havia estat arraconat fins llavors per “rojos y homosexuales”, com recorda el cap de programes a Barcelona Martín de Blas (1974-1978). En aquells anys, aconsegueixen fer una programació molt més interessant que la principal, on s'havien quedat els presentadors i realitzadors adscrits al règim, tot i vigilar molt en excedir-se de to.

Qui va ordir el pla perquè hi hagués el català de manera periòdica a la televisió? El director de TVE a Barcelona a l'època, Jorge Arandes, va liderar el projecte. Cal dir que ja s'havia fet un forat en la programació de RNE a Barcelona, també amb produccions de dramàtics. També hi va tenir un paper important Manuel Cubeles: l'abat Escarré li va encarregar des del monestir de Montserrat que, com a catòlic militant, s'introduís en els mitjans de comunicació. Era el mateix Cubeles el que es cuidava de triar les obres a les llibreries Quera i, posteriorment, a la Millà. Durant el primer any el Teatro catalán no tenia pressupost, ja que no existia oficialment, tot i tenir el vistiplau del ministre Fraga Iribarne.

La segona etapa del teatre català a TVE arrenca el 1974. D'entrada, perquè del Teatre català passa a doblar-se el contingut: Lletres catalanes i Taller de comèdies. El 1977 s'emet Salomé en català subtitulada en castellà per a tot l'Estat. Segons el servei d'arxiu de TVE, la primera retransmissió subtitulada és Silvia Ocampo, de Villalonga (1975). Juan Martín de Blas arriba de rebot com a cap de programes a Barcelona aquell any. Aquest, que venia del camp dels esports, es va enamorar de seguida de la cultura catalana. Segons Benet i Jornet, per Martín de Blas la televisió no havia de representar l'imperi com fins llavors, sinó posar-se al servei de la cultura catalana. Per això hi va passar tothom del món de les arts escèniques i la cultura, “fins i tot Vázquez Montalbán!”. L'única excepció, recorda el mateix cap de programes de l'època, va ser Juan Marsé. Maria Aurèlia Capmany sempre havia presumit de no tenir televisió a casa. Fins que li van programar obres seves. Ella confessava que mirava la televisió pels espais en català, d'una qualitat molt superior a la resta de programes que s'emetien: “Com tinc la sort de tenir lliure l'hora absurda en què aquests programes s'emeten, m'he convertit en un dels pocs privilegiats que poden veure televisió de categoria.”

La tercera època dels dramàtics a TVE comprèn el període 1982-2005. Coincideix amb la victòria del socialisme a l'Estat i, pràcticament, amb l'aparició de TV3 (10 de setembre del 1983). La producció a TVE cau per raons econòmiques i sociològiques (els dramàtics no aconsegueixen tant bones audiències). L'aparició de TV3, a més, converteix en normalitat democràtica l'emissió de televisió en català. Ja no respon a aquell fet extraordinari que s'havia aconseguit a la TVE del darrer franquisme i la Transició. Ferran González reivindica aquell capítol que ha estat ignorat per un centralisme de TVE i una apropiació de la llengua de TVC. Tot i així, gràcies a l'arxiu disponible a internet ( http://www.rtve.es/television/arxiu/teatre/ ), dóna visibilitat i permet consultar alguns dels capítols que s'han salvat de la desídia institucional durant anys.

L'encaix del teatre a la tele

“Hem d'aconseguir que l'espectador s'oblidi que està veient una obra de teatre i alhora que n'estiguem orgullosos de fer-ho així.” Ho deia en una entrevista a Presència la directora Sílvia Munt, arran de la versió d'‘El Cafè de la Marina' que TV3 va estrenar dilluns passat amb notable èxit d'audiència –es va situar segona opció de la nit amb un 12,1% de quota– tenint present la competència ferotge i frívola de Tele 5. Sobre la dificultat que suposa adaptar teatre en llenguatge audiovisual, Sílvia Munt mencionava Kenneth Branagh com a mestre a l'hora d'agafar una adaptació de Shakespeare: “‘Enric V', ‘Molt soroll per no res'..., no pretén que no sigui un Shakespeare, però sí que té molt clar que és una pel·lícula.” Branagh ha popularitzat el teatre més clàssic. I en aquest sentit, la tele funciona com la més massiva caixa de ressonància.

Quin ha de ser l'encaix del teatre a la tele? La televisió ha apostat per oferir el muntatge teatral íntegre, amb resultats d'audiències irregulars. El març del 2014, TV3 va emetre ‘Barcelona', un dels grans èxits dels premis Butaca, enregistrada al TNC. L'audiència va ser d'un 9,7% de quota. Ben diferent, en canvi, i lògic tenint en compte el contingut, va ser l'audiència del musical satíric ‘La família irreal', amb un 30,3% de quota. Els musicals funcionen: quan el canal 33 va emetre el març del 2013 ‘Cop de rock', va doblar la quota que té normalment. Portar l'obra al plató i enregistrar-la és una opció que ha descartat TV3, que des de fa quatre anys aposta per adaptar clàssics teatrals catalans en forma de telefilm. Abans d'‘El Cafè de la Marina' (2014), ho va fer amb ‘Terra baixa' (2011) i ‘El retaule del flautista' (2013).

Gemma bUSQUETS

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.