Versos a la mort, un cant a la vida

El vincle entre la poesia i la mort és tan indestriable com ho és escriure poemes d'amor, el tòpic ara que és primavera, i que és el primer que un escriu quan té quinze anys i el cor trencat. Però quan un ésser estimat se'ns mor sol sortir la lírica més profunda per expressar el dolor del buit, d'estima a l'absent. Hi ha els versos per enamorar i hi ha les frases de Miquel Martí i Pol que honoren el difunt, les quals acompanyen les esqueles i embelleixen els recordatoris, al costat d'una posta de sol. Així ho va fer notar David Casadellà, un dels rapsodes de la Nit Poètica organitzada per El Llop Ferotge, dimarts al vespre a l'Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona. La poesia és un “art amagat”, va dir Casadellà, fent referència al tabú que és la mort, tapada amb silencis i amb frases de consol i conveniència a les sales de vetlla. La trobada poètica, que va reunir una vintena de persones, tenia com a objectiu escoltar poesia però també, a través de les paraules més boniques, fer de la mort una “qüestió de vida”, tal com va explicar en la presentació Natatxa Molina de Gestalt Girona, que té com a filosofia prendre consciència de la mort. I és així que també prenem més consciència de la vida. Ras i curt: treure pors. I l'humor hi ajuda. La ironia alleugereix moltes càrregues. Potser per això Jorge Garralda, entre els versos de Jorge Manrique i Miguel Hernández, va escollir una ocurrència de Borges: “Lo más cómodo es estar muerto.” No hi podia faltar Lorca, del qual Joana Ramos va recordar que en deia “Mi mamá Doña Muerte”. David Casadellà va triar L'esfera, de Joan Vinyoli, també pel vincle entre amor-mort, i Jordi Fornos va escollir poetes romàntics, l'anglès Blake i l'alemany Goethe. Els poemes van evocar el vessant més esperançador de la mort, i també per perdre-li la por, no com a fi del camí sinó com un canvi “perquè tot és cíclic”, va emfatitzar Fornos. Obert el micro, dues veus del públic van escollir dos versos escrits des del més gran dels amors possibles per la més gran i dolorosa de les pèrdues: la mort d'una filla de Cançó de bressol, de Vicent Andrés Estellés, i la cançó 1979, de Joan Dausà, a la mort de la mare.