L'aprenentatge de ser tocat

Antonio Lobo Antunes detesta aquella mena de gent que tenen la mania de tustar-te el braç quan et parlen, com si et posessin a sobre signes d'exclamació. Ho dirà durant la seva conversa amb Jordi Galves en la segona sessió del festival Mot, divendres al vespre a la sala La Carbonera d'Olot, però jo encara no ho sé quan la responsable de la trobada, Margarida Casacuberta, ha insistit a presentar-me'l una estona abans, aprofitant que Lobo Antunes encara és a fora, galta vermell, una mica encongit de fred, molt sord i aferrat a la punta d'un cigarret. Jo detesto que em presentin persones que no conec de res, encara que els admiri molt: mai no en surt res de bo, excepte una ganyota estranya, com de gossos tancats dins una mateixa gàbia. Per suavitzar la tensió, li frego breument el braç quan em deixa anar que no té res important a dir, potser per demostrar-li que li reconec la picardia, encara que ell sembla interpretar-ho com un gest de compassió. Em mira com si volgués desintegrar-me. Intento arreglar-ho: “Vostè té coses molt interessants a dir, com en aquella ocasió que va afirmar que tot llibre és una sola, llarga i eficaç paraula.” Silenci dens. “Jo vaig dir això? Impossible. No sóc tan intel·ligent.” Com que no sé què més fer, el torno a tocar. Crec que acaba somrient perquè no pot imaginar-se algú tan estúpid de cometre el mateix error tantes vegades, o perquè sota la seva capa de duresa hi ha el nen que trobar a faltar encara els petons del seu avi i el pacient profundament agraït al cirurgià que fa vuit anys, abans de sotmetre's a una delicada operació per extirpar-li un càncer, va agafar-li la mà i no va deixar de prémer-la fins que l'anestèsia el va adormir del tot. “L'atenció i la delicadesa són també una forma de cura. Quan ens agafen la mà ens donen la certesa que tenim un lloc al món, que no som superflus. L'amistat i l'amor és el més important que hi ha. I els llibres.”

A Lobo Antones li agrada desconcertar, jugar amb el seu posat implacable que es desfà de sobte en una murmurant tendresa. “Estava fart d'actes solemnes i em venia de gust divertir-me una mica”, dirà al final de la seva intervenció al Mot, en què ha fet passar un auditori perplex del riure al plor. Ha donat molt poca feina a Jordi Galves, que a penes havia d'insinuar un tema perquè s'endinsés en els records d'infància, en l'experiència de la guerra a Angola (“allà vaig saber què eren els morts i vaig descobrir l'existència de l'altre”), en els anys ominosos de la dictadura de Salazar, en el descrèdit que li mereix la intel·ligència que no provingui dels budells, en la seva concepció de la literatura com “una llavor de bellesa i dignitat”.

Els orígens brasilers i alemanys de la branca paterna el converteixen en un portuguès atípic, criat en una granja envoltat de bestiar i primogènit d'una prole nombrosa que “es reproduïa a una velocitat espantosa”: tots barons, tots rossos i d'ulls blaus. “Es considera guapo, doncs?”, gosa interrompre'l Galves. “En absolut, de guapo només ho és en Varoufakis.” Va ser en aquell ambient que va començar a escriure. Poemes. Quan el seu avi ho va saber, el va fer cridar per interessar-se si és que era maricón. En deixarà anar alguna altra, de fresca, com ara que el Nobel no és important perquè al capdavall el decideixen una colla de suecs, que Pessoa no li agrada gaire perquè “un home que no ha tingut relacions amb cap dona no pot escriure res de bo” o que el millor crític de teatre que coneix és el cul. Borges, tot i reconèixer-li les qualitats, no pertany, diu, a la seva família; prefereix Machado, Lorca o Cernuda: “Llegint-los sento que em donen la mà, que no estic sol al món.” Dels misteris de Lisboa, al final, no n'ha parlat gens, però ben mirat per a ell “Portugal és una abstracció: només m'interessa la gent concreta que pateix”.