Cultura

d'ara i d'aquí

maria palau

La fertilitat del buit

Em sorprèn que encara hi hagi artistes amb la voluntat i la capacitat de ser moderníssims i ancestrals alhora. Artistes que per avançar giren de tant en tant el cap. Eusebi Vila Delclòs (Barcelona, 1962) ha impregnat d'aquesta virtut tot el seu recorregut artístic, independent, solitari, enemic de les estridències i d'un espectre creatiu complex. Fill, nét i besnét d'artistes, Vila Delclòs ha adaptat sempre el seu univers de creació als temps que li ha tocat viure, i no a la inversa, un dels grans defectes de l'art contemporani, és a dir, mirar-se nit i dia el melic.

D'aquesta obsessió tan honesta de voler ser un artista d'ara i d'aquí, compromès amb l'home, amb les seves grandeses i misèries i amb la seva època, ha germinat la seva darrera aventura creativa. El va il·luminar fa uns cinc anys la idea de fer alguna cosa “senzilla i austera”, en diu ell, que no engreixés més el nostre saturadíssim, absurd i esbojarrat món d'imatges que resten més que sumen. Alguna cosa que més que adreçar-se a la retina de l'espectador s'adrecés al seu cervell. Anar contra això és anar contra tot.

Tot va començar joguinejant amb esperit naïf amb uns paperets minúsculs i ha culminat en una intervenció molt interessat i completa al Museu Molí Paperer de Capellades –de títol Derelictes, es podrà visitar fins al 17 de maig–, on Vila Delclòs va fer una llarga estada per elaborar, amb les seves pròpies mans, el paper que necessitava per desplegar el seu projecte. Tot i que és un artista que reflexiona molt i sense presses sobre l'essència de l'obra d'art, els seus processos creatius es resolen amb més espontaneïtat que no pas premeditació i se sotmeten a l'acció no controlable d'elements externs. I acostumen a tenir un sentit de cerimonial que els fa peculiars.

Per a aquest projecte, Vila Delclòs va emprendre un viatge de personalitat gairebé iniciàtica a una platja del nord de Menorca a la recerca de fustes de formes i dimensions variades i, no cal dir-ho, d'usos originaris i procedències desconegudes, desgastades, castigades i al mateix temps embellides pel mar. Restes del naufragi de la pròpia vida que l'artista va ressuscitar amb la complicitat dels papers fabricats per ell mateix al museu de l'Anoia.

El resultat són uns dibuixos amb molta potència escultòrica i pictòrica. Místics i carregats d'energia. El suport, el paper, adopta uns gruixos amb prou resistència per custodiar les fustes, com si fossin les seves fundes protectores. Algunes s'imposen incrustades, però d'altres han desaparegut i la seva presència s'intueix per l'empremta profunda que hi han deixat, amb uns suggestius tints corrosius que semblen fills del foc. Tot plegat té un aspecte de provisionalitat inquietant, com si hi hagués un procés de transformació pendent, incandescent, fidel a l'ànima d'una natura que mai no està acabada.

És aquesta fertilitat del buit el que dóna el caràcter, no només a aquest projecte, sinó a tota la trajectòria de Vila Delclòs. Sempre m'ha semblat que el silenci és la banda sonora de la seva obra, però en aquesta ocasió ha empès l'espiritualitat del no-res cap a una nova dimensió heroica i sensual.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.