Cultura

XAVIER SALA I COSTA (XEVI)

IL·LUSIONISTA

“Un espectacle d'il·lusionisme pot ser art total”

Xevi fa balanç de 56 anys d'una carrera que encara el manté dalt dels escenaris i implicat en moltes iniciatives

La seva Casa Màgica, millor museu del món en la matèria, podria canviar d'ubicació

AMBAIXADOR DE LA COSTA BRAVA
Xevi sempre ha dut el nom de la Costa Brava arreu on ha actuat, en ocasions combinant el barret de copa amb la barretina que també va explotar el seu amic Salvador Dalí.
Tinc propostes per traslladar el museu. Jo preferiria que es quedés a casa, a la Costa Brava o les comarques gironines
He apropat la màgia a pobles rurals perquè tothom la pogués veure de prop, a canvi només d'un simple pa amb tomàquet

Cristinenc universal, a més de la faceta d'il·lusionista se'l podria qualificar com a escriptor, conferenciant, promotor d'activitats i festivals, professor i fins i tot actor.

Amb 71 anys, es resisteix a abandonar els escenaris.
Des que vam obrir el museu de la Casa Màgica estic més per aquí, a Santa Cristina. Fa anys, quan feia més gires internacionals per diversos països d'Europa, o a Cuba, m'hi veien menys. Però sí, encara faig coses. Dissabte passat, per exemple, vaig actuar a la tarda a Arbúcies i a la nit a Sitges. Però després de 56 anys sobre els escenaris ja tinc una edat, i no podem estar traginant maletes de 70 quilos d'aeroport en aeroport.
Com va començar tot?
Sóc autodidacte. És el que té haver estat pioner a les comarques gironines i Catalunya. Vaig començar ben petit, als vuit anys, després d'haver remenat tots els llibres de trucs i prestidigitació que hi havia a la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols. Amb catorze anys vaig fer la primera actuació sobre l'escenari. I des d'aleshores ja no he parat.
On va ser les primeres actuacions?
A Santa Cristina, pel final de curs. I al local de la Catequística de Sant Feliu. Després va anar corrent la veu i vaig fer actuacions en festivals de la Costa Brava i Girona, alguns organitzats per emissores de ràdio. I finalment ja va arribar l'època de les sales de festes. Dues temporades amb Julio Iglesias a Cap sa Sal, amb Dyango actuant amb la seva orquestra. Las Vegas de Sant Feliu, Lotus, Pachá, Maddox i Paladium a Platja d'Aro...
Però no li agrada gaire que li diguin mag.
El concepte de mag o màgia sovint es confon amb la bruixeria o la màgia negra. Jo em defineixo com a il·lusionista, perquè juguem amb les il·lusions òptiques i portem la il·lusió a la gent. Abans se'n deia prestidigitació, de fer coses ràpidament amb els dits. I anteriorment, fins al 1815, simplement ciència recreativa.
Veu possibles relleus?
En realitat, ara és molt més fàcil iniciar-se en aquest món. Però tradicionalment s'ha donat més valor a disciplines com el cant o la música. Ja hem celebrat setze edicions del festival de màgia a Santa Cristina i gairebé no se'n parla. Hi ha hagut la creença que l'il·lusionisme era una cosa per entretenir les criatures. Una mica el que també li ha passat al circ, que ara sembla que es comença a superar. Cada cop més adults s'hi interessen. I per mi l'il·lusionisme també pot ser un espectacle d'art total, un conglomerat que també integra la música, la dansa i fins i tot la poesia.
Cap on creu que va l'il·lusionisme en l'era digital?
Per aprendre'n està molt bé,
perquè hi ha molts recursos a l'abast. Però s'ha abusat molt de les manipulacions i trucatges digitals, sobretot al cinema. És molt fàcil fer veure que una persona o un tanc volen. O les pel·lícules de Harry Potter, on tanta fantasia s'acaba allunyant de les coses creïbles. El primer il·lusionista que va trepitjar aquest camp va ser David Copperfield. Però amb tanta tecnologia molts ho han tingut fàcil per imitar-lo.
Millor els trucs de tota la vida?
A la gent li sorprèn més el número que vaig començar a fer als vuit anys, davant la meva mare, fent aparèixer i desaparèixer un didal. És el que més li agradava a Salvador Dalí, i també el van disfrutar en directe Mercè Rodoreda o Xavier Cugat. L'il·lusionisme és tenir manetes, ser ràpid i tenir capacitat de confondre. I encara em surt, tot i que tinc una mica d'artrosi a les mans. Tothom pot arribar a fer-ho: només cal voluntat, constància, treball i ganes de fer-ho.
Com recorda Dalí?
Sempre em deia: “Xevi, és important que la gent parli de tu, encara que en parlin bé. I si en parlen malament, millor.” I seguint les instruccions del mestre, potser hauríem d'haver tallat algun coll de veritat [bromeja], perquè encara se n'hauria parlat més i hauríem estat més famosos. Recordo que quan l'anava a veure, moltes vegades, bevia un cava rosat de Peralada, que aleshores encara es coneixia poc. La gent se sorprenia. I ell se sentia modern, avantguardista i el servia a temperatura ambient.
Per què?
Era llest. Un dia li ho vaig preguntar i em va respondre que si el posava fred, la gent en bevia més. I així amb una copa ja feien.
Vostè ha viscut i protagonitzat els anys més glamurosos de la Costa Brava. Què ha canviat?
Probablement, amb en Lluís Molinas, som els dos últims mamuts vius que hem conegut el paisatge abans, en els anys del creixement i la vida nocturna i després del boom turístic. Hi havia unes instal·lacions que permetien que la gent vingués aquí i s'ho passés bé. Gairebé cap d'aquelles sales elegants continua oberta. I les que queden s'han reconvertit més a l'oci juvenil. No hi ha espectacles. Només resisteixen els casinos i més enllà dels restaurants, falta oferta. També s'han tancat molts hotels, i no se n'han fet gaires de nous. Em sap greu, perquè sóc d'aquí, però em sembla que costarà molt recuperar aquell nivell. Aquells anys són aigua passada.
Els rècords de conducció amb els ulls tapats, el 1969, van ser la clau de la seva fama?
Encara és un rècord vigent i no superat al llibre Guinness. Era un repte innovador. Hi havia una primera marca del Profesor Gúlmar, un mentalista cubà, i em vaig proposar superar-la. La primera prova va ser a Empuriabrava, i va sortir prou bé per culminar la fita de conduir des de Montserrat fins al Saló de l'Automòbil de Barcelona. I dues travesses més per desafiar els incrèduls. Des de l'ajuntament de Barcelona fins a Martorell i des del portal de l'Àngel de Barcelona, enmig del trànsit, fins al Poble Espanyol de Montjuïc. Més endavant ho vaig repetir a Múrcia, Portugal, Santiago de Cuba i l'Havana. Sempre va sortir bé i va ser un gran fenomen mediàtic seguit per molta gent al carrer i les ràdios, diaris i la televisió de l'època, fins i tot a l'estranger. Encara molts visitants del museu em recorden sobretot per aquella faceta.
Quin balanç en fa, de tot plegat?
Crec que he estat un privilegiat, per haver pogut conèixer i relacionar-me amb els mags més importants dels darrers 60 anys. I tot gràcies a una art divertida i fascinant, fent distreure i divertir els altres. Per això m'agrada difondre aquests valors, sobretot entre els petits i la gent jove.
Actuacions de voluntariat?
He apropat la màgia a pobles rurals, perquè tothom la pogués veure de prop a canvi només d'un simple berenar o sopar de pa amb tomàquet i pernil. He visitat hospitals, asils, geriàtrics, presons i col·laboro amb moltes entitats, també de discapacitats. El millor regal que es pot fer a la gent és transportar-los durant una estona a un món de fantasia, on s'oblidin dels problemes i no els faci mal res. Sovint la millor paga són les mirades d'agraïment del públic. La il·lusió és l'última cosa que hauríem de perdre en la vida. I sempre dic que mentre hi hagi il·lusió hi haurà il·lusionistes.
Quin truc li ha costat més?
Doncs, segurament, crear el primer museu de la màgia de Catalunya [riu]. Imagini's si ho era, que no n'hi ha cap més en tot l'Estat espanyol.
Com va néixer la idea?
Perquè l'únic problema que li veig a la feina d'il·lusionista és que és fugaç. Fas disfrutar la gent, però no en queda constància. S'ho endú el vent. I si em vaig treure el projecte del museu de la màniga, o de totes dues mànigues, va ser per crear una obra que perdurés en el temps.
Un espai per a la seva col·lecció...
Molts objectes són meus, però també n'hi ha molts d'altres que m'han arribat a través d'amics, familiars o altres figures de l'il·lusionisme. A banda de la màgia, tenim l'exhibició d'autòmats més important de tot l'Estat espanyol. La del parc d'atraccions del Tibidabo, a Barcelona, que és molt famosa, en té 32. I aquí n'hi ha 43. Des de finals del segle XIX i un dels més grans que es conserven a Europa, una orquestra de micos amb 25 moviments que es va construir el 1910.
Fa poc li van donar un premi internacional.
La Federació Internacional de Societats Màgiques (FISM) ens ha posat al mapa com el museu de màgia més important del món, dels sis que som en total. I si tinguéssim més espai podríem créixer, perquè tinc material emmagatzemat per omplir-ne dos més.
Com respon el públic?
Fem visites guiades per a grups que vénen en autocar, ens visiten famílies. Moltes repeteixen per descobrir noves peces que potser altres cops els havien passat desapercebudes. Però trobem a faltar més promoció i suport públic, encara que sigui
una iniciativa particular. De vegades també penso que la ubicació falla.
Tenia alternatives?
El meu amic Tomàs Mallol, que cada cop que venia a la Casa Màgica s'exclamava que no es mouria d'aquí, va apostar en dues ocasions per dur-lo a Girona, com a peça complementària per al Museu del Cinema.
Es planteja un trasllat?
Tinc propostes sobre la taula. Jo preferiria, evidentment, que es quedés a casa. O com a mínim, a la Costa Brava, les comarques gironines o dins de Catalunya. Però les institucions no s'apropen. Atraiem visitants i crec que som una peça que contribueix a fomentar el turisme i la cultura a la Costa Brava. Però el públic depèn massa dels grups d'autocars i ni tan sols figurem en el catàleg de museus del Patronat. Fins i tot, crec que les agrupacions d'hostaleria o restauració podrien aprofitar aquesta instal·lació única per promocionar-nos tots plegats i mostrar una mica menys de fredor.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.