Cultura

REPORTATGE

JAUME VIDAL/MONTSE FRISACH

12 imatges, 40 anys, una fundació

La Fundació Miró celebrarà dimecres quaranta anys d'intensos moments artístics. En recordem dotze.

La Miró ha estat oberta a totes les disciplines
Miró no va voler que el centre fos un mausoleu

01

l'obertura-1975

La Fundació Miró va tenir una singular posada en marxa pública. Fa 40 anys, el 10 de juny de 1975, va obrir portes, però no va ser fins un any després que no es va celebrar la inauguració oficial. Entremig, la mort de Franco i un temps nou que s'obria. I és aquest l'esperit que volia Joan Miró: un centre que mirés el futur, que explorés per molts vessants de l'art, i que s'obrís a altres artistes. Molts d'ells consagrats, però que mai han entrat en competència amb el gran mestre. I també de joves. Per això, l'anagrama CEAC presideix l'entrada del recinte: Centre d'Estudis d'Art Contemporani. Un laboratori que combina la col·lecció permanent amb noves visions i reptes. I tot això en un edifici que també forma part de l'esperit de la Fundació Miró, tant com la seva obra i totes les exposicions i esdeveniments que han tingut lloc al llarg d'aquests 40 anys. La joia que va projectar Josep Lluís Sert és una clara prova que la Fundació Miró no és un museu que conté obres d'art, és un estat de l'anima. Si més no, Miró així ho pretenia.

02

Suggestions olfactives.1978

L'any 1978, el mateix any que la Fundació Miró va dedicar una exposició al moviment de la Bauhaus i al pintor Francis Bacon, el centre artístic sorprenia amb una exposició sobre olors. Molts van ser els que es van adonar per primer cop que les obres d'un museu no eren només visuals, l'olor també tenia una naturalesa plàstica. A més d'associar olors amb determinats context, la mostra oferia com el camp dels perfums havia utilitzat l'art i el disseny gràfic per representar la seva naturalesa etèria.

03

El museu imaginari de tintín. 1988

L'exposició El museu imaginari de Tintín l'any 1988 va ser tota una declaració de principis. La Fundació Miró obria les portes a una expressió artística no prou considerada aleshores. I ho va fer recreant l'univers d'un dels principals personatges europeus del segle XX. La versió barcelonina d'aquesta exposició sobre la creació d'Hergé incloïa un homenatge d'il·lustradors, grafistes, dissenyadors i dibuixants de còmic que va representar un escaient mirall de l'estètica dels anys vuitanta. L'exposició va provocar una estèril polèmica perquè un sector de la intel·lectualitat argumentava que aquesta mostra era un ultratge perquè titllaven el personatge i el seu creador de feixistes.

04

miralda i honeymoon-1988

L'any 1986 l'artista Antoni Miralda va anunciar a Nova York el compromís de casament entre l'estàtua de la Llibertat i el monument de Colom barceloní. Era el tret de sortida d'una de les performances més ambicioses de l'història de l'art, Honeymoon, que l'artista terrassenc va allargar fins a la data emblemàtica del 1992. A la Fundació Miró es va poder veure una etapa d'aquest espectacular prometatge, en una exposició que incloïa el ram de núvia –l'olivera que regna en un dels patis de la fundació, ornamentada per a l'ocasió–, el gran vel de tul de Miss Liberty, de 95 metres d'alçada per 60 metres d'ample, i 2.000 cartes d'amor entre els promesos, escrites pel públic. Una autèntica delícia.

05

l'any del centenari-1993

L'any 1993 es va celebrar el centenari del naixement de Miró. Un any després que Barcelona i Catalunya visquessin l'esclat dels Jocs Olímpics. Aquesta mateixa joia desfermada, però traslladada a l'univers artístic, es va produir a tot el país amb el centenari que va reivindicar una de les màximes figures artístiques. Exposicions arreu, recuperació dels indrets de l'artista, publicacions... desenes d'activitats que van tenir com a eix central l'exposició Joan Miró 1893-1993, que va marcar un abans i un després de la consideració de l'artista. La mostra començava amb La masia i acabava amb L'esperança d'un condemnat a mort I, II i III, un recorregut que va fer miques tots els tòpics que es tenien sobre l'artista.

06

ROBERT MAPPELTHORPE-1994

En els millors temps de la Primavera Fotogràfica, el 1994 va arribar a la Fundació Miró una extraordinària exposició del fotògraf nord-americà Robert Mappelthorpe. Feia cinc anys que el fotògraf havia mort de sida, i les seves imatges, extremadament elegants però també d'alt voltatge eròtic, eren molt polèmiques als Estats Units, on s'acabaven de censurar algunes de les seves exposicions. Sota el comissariat del teòric de l'arte povera, Germano Celant, la mostra de la Miró, tan nua de plantejament com els mateixos models de le imatges, feia brillar amb llum pròpia tot un mestre de la fotografia de finals del segle XX. I sense escàndols de cap tipus.

07

andy warhol-1996

El rei del pop-art, Andy Warhol, va protagonitzar una de les exposicions més populars de la Fundació Miró, en una retrospectiva que va repassar les facetes més importants de la carrera del polifacètic artista. No van faltar les imatges de les llaunes de sopes de cua de bou Campbell (que va ser present en l'acció inaugural de la mostra ideada per Xavier Olivé), les Marilyn Monroe, les Liz Taylor, els Elvis Presley i fins i tot la imatge gegantesca de Mao. L'exposició també va recrear les instal·lacions Núvols de plata i Paper d'empaperar de vaca.

08

Peter greenaway-1997

L'exposició Volar damunt l'aigua, ideada pel cineasta britànic Peter Greenaway, va suposar un abans i un després per a la Fundació Miró. Primer perquè el director d'El contracte del dibuixant va fer anar de bòlit els treballadors de la fundació per la revolucionària instal·lació que va proposar a les sales d'exposicions temporals. Si més no, per l'època. Ningú negava la desbordant imaginació i erudició del cineasta, que va desenvolupar la seva particular versió sobre el mite d'Ícar en unes sales on, de manera barroca, es va incloure aigua, plomes, espelmes, sorolls i fins i tot aspirants a Ícar, que no eren sinó joves models dins de vitrines. D'aquesta manera, Greenaway va voler trencar fronteres entre les disciplines, un concepte que avui en dia està totalment integrat però que aleshores encara sorprenia. Si la vau veure, segur que no l'heu oblidat.

09

mark rothko-2000

L'any 2000 encara eren lluny els estralls de la crisi econòmica i era possible que arribés a Barcelona una exposició amb importants obres d'un dels artistes més importants del segle XX, Mark Rothko. Aquesta mostra, amb 80 obres del pintor nord-americà, va literalment descobrir a molts barcelonins la vibració dels camps de color de l'artista, que precisament no s'havia vist gaire fins aquell moment a l'Estat espanyol. Rothko anava molt més enllà de la forma i el color i de la pura estètica. Buscava crear un espai mental de meditació i introspecció. I això és el que va fascinar molts visitants, en una exposició que es va beneficiar del fenomen del boca-orella. L'obra de Rothko va dialogar perfectament amb l'edifici de Sert.

10

joan Brossa 2001

Personatges diferents, però artistes totalment complementaris. Dos Joans fascinats per moltes coses en comú tot i que li donaven una sortida plàstica diferent: Brossa i Miró. No hi podia faltar el pas de Joan Brossa per la Fundació Miró. I ho va fer en una exposició com a artista global. La mostra Joan Brossa o la revolta poètica el va presentar com un dels grans renovadors de la poesia, el teatre i l'art del segle XX. L'obra de Brossa s'hi trobava com a casa seva en una magnifica exposició que combinava perfectament el sentit de l'humor i el dramatisme de l'autor.

11

Pipilotti rist-2010

Després de l'experiència sensorial de l'exposició de Greenaway, la Miró va tornar a apostar per un art que embolcallava literalment l'espectador l'estiu del 2010. Com a a guanyadora de la segona edició del premi Joan Miró, Pipilotti Rist va reconvertir les sales d'exposicions temporals de la Miró en una experiència sensorial i plaent a través de le seves projeccions videogràfiques. Més d'un visitant es va refugiar aquell estiu de la calor dins de la mostra. Literalment no se'n podia sortir sense un canvi d'estat d'ànim. “El que pretenc és que quan s'arribi al final del recorregut tothom se senti més tranquil”, va dir l'artista. Rist havia guanyat el premi Joan Miró –un guardó convocat primer amb Caixa Girona i després amb La Caixa– el 2009, un guardó que també han tingut Eliafur Eliasson, Mona Hatoum, Roni Horni i Ignasi Aballí.

12

aniversari de l'Espai 13-2014

L'any passat es va celebrar una exposició dedicada a l'Espai 10 i Espai 13, l'aposta més arriscada de la Fundació Miró que va permetre contemplar autors i comissaris emergents. De la ingent i qualificada oferta que s'ha presentat al llarg dels anys podríem recordar la instal·lació Sic/Transit, d'Anna Marín, que va inundar l'Espai 13 l'any 1997 de milers d'agulles de cap simulant un mar. Era el temps que les pasteres i la forçada emigració pel mar començava a ocupar les portades dels diaris. Aquesta instal·lació formava part del cicle Cercles invisibles, que va ser comissariat pel crític Ferran Barenblit.


02


01


04


05


03


06


09


08


10


07


11


12

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.