El veí discret és un monstre

El personatge de Hitler continua vigent com a anatema. És el Monstre. El nostre Monstre que ens aterreix i en certa manera ens fascina. Horrible i sense excusa perquè és més que el nostre Monstre. Hitler som nosaltres quan pensen els nostres budells i les nostres pors, les nostres fantasies messiàniques i la nostra ràbia. Quan travessem determinades línies. Quan ningú ens limita. Quan ens creiem ser propietaris de la Veritat i que aquesta val pagar el preu que sigui. Hitler és el soroll i la fúria però no la vida. És maquinària de l'adhesió, la manada amenaçant les xarxes, cremant bruixes, els vidres trencats dels aparadors. Hitler són morts que sobren a la foto perquè aquesta no és la instantània que volen. Hitler és sempre nosaltres i ell, el diferent, mai. Encara que siguis el meu veí, el meu Senyor Ningú.

La literatura i el cinema han evitat que Hitler acabés sent per a futures generacions el Crani Vermell del Capità Amèrica o una versió loquaç de Darth Vader. I ho han fet dient que aquest assassí era un més de nosaltres i ni tan sols un paio brillant o un gran estrateg, sinó un idiota amb molt de carisma. Un profeta oportú i oportunista amb l'espasa de la violència sense pietat, que es va fer fort a costa de la nostra covardia, del nostre cansament de guerres i més guerres. I, evidentment, Hitler també era un senyor amb bigoti que vivia al costat de casa nostre. De vegades, literalment. Com és el cas del petit Edgar, autor d'aquest llibre (amb l'ajuda del periodista i també escriptor francès Bertil Scali). Fill d'editor i nebot de Lion Feuchtwanger, autor d'El jueu Süss. En aquest llibre, del qual es va fer una adaptació cinematogràfica el 1925, es criticava el nazisme de tal manera que l'avi d'Edgar va haver de buscar asil als EUA.

Hitler, el meu veí és el testimoni biogràfic de Feuchtwanger (Munic, 1924). Un autor membre d'una família jueva que del 1929 al 1933 tenia com a veí d'un elegant barri de Munic l'home que va decidir i posar en marxa l'aniquilació de la seva raça. Capriciós el destí, oi? Una de les virtuts del llibre és que està escrit des de la ficció d'una mirada: la d'un nen de cinc anys que veu com aquest veí –més baixet que el seu pare i amb un curiós bigoti– és saludat d'una manera estranya per cada cop més admiradors. El nen mira i no entén res, mentre que el lector ho sap tot i, com en un malson, no pot advertir els protagonistes del llibre. El nen està desconcertat entre la preocupació que percep en les converses dels pares i el romanticisme wagnerià de la seva mestra, Fräulein Winkl, fanàtica del seu veí. Fruit del desconcert i les ganes de ser assimilat, de ser un d'ells, són les creus gammades que el xaval dibuixa a quaderns i on sigui. Vol ser normal, no vol ser estigmatitzat: vol caure bé al veí, que l'estimin els forts. La víctima vol estar al costat dels guanyadors.

El llibre no afegeix res al que ja sabem i tampoc és un treball extremadament literari, és un testimoni ben travat i amb sentit del ritme. Es llegeix bé, té concepció dramàtica –la mà del coautor Scali–, a més de la complicitat d'una història que ens colpeja, el mite de l'innocent i el monstre. Aconsegueix aquesta mirada del nen que observa però que no sap extraure conclusions.

Una altra virtut del llibre és l'evidència de la impossibilitat d'analitzar el present immediat. Cap dels adults –i tampoc, òbviament, els hitlerians que creien que el Tercer Reich seria etern– preveu les conseqüències de les accions i les omissions. Com a la cançó de Niemöller/Brecht creuen que la Bèstia es conformarà devorant els altres i a tu no. I tothom som els altres per la Bèstia. I probablement ho seguim oblidant, també avui.