la crònica

Menú de tapes

Els escriptors gasten a vegades unes arts realment tortuoses per desmitificar el seu ofici. Vicenç Pagès, per exemple. Els que el coneixen saben que representa l'antítesi de l'artista romàntic, d'aquella espècie que diuen que escriuen perquè els estimin, o perquè aspiren a canviar el món, o perquè els han diagnosticat un mal terminal. No, Vicenç Pagès escriu perquè li agrada explorar el món on viu, i perquè hi ha estones que s'ho passa bé fent-ho, i encara d'una desmenjada manera, només en la primera fase, la del desbordament de l'escriptura, abans que hi hagi de fer intervenir l'ordre, la selecció i el muntatge. En acabat sí, ja admet que li fa una mica d'ànsia desprendre's dels seus personatges, com dirien els autors romàntics, fins i tot que en sent la pèrdua, com si s'hi hagués fet una mica amic, però al capdavall aquest és el seu mètode: construir un món a partir de fragments, i després disgregar-los sense pietat. Perquè ens entenguem, remata amb malícia: els seus llibres no fan bon acompanyament amb els àpats copiosos, tipus amanida lleugera de primer seguida d'un arròs caldós, sinó que se senten com a la casa a les tavernes de tapes, en què un s'alimenta de tastets de vianda que fan pòsit per varietat i acumulació, no pas per un sabor sostingut.

Dijous passat, en la presentació de la seva nova novel·la, Els jugadors de whist, a la Casa de Cultura de Girona, Pagès semblava especialment interessat en la seva pròpia desmitificació, prenent pausadament una cervesa Moritz mentre responia a les preguntes que li formulava el també escriptor Lluís Freixas després d'una introducció ben escenogràfica, amb la projecció d'un tràiler d'imatges de pel·lícules i música del rock dels setanta relacionades amb els personatges i amb la lectura, sota una llum esmorteïda, com de litúrgia de missa, d'un parell de fragments del llibre. «Això és el Lizarran», va deixar anar a la concurrència després de comparar la seva novel·la amb un menú de tapes. I s'ha de comprendre, afegia: «Si al llarg del dia has hagut d'atendre mil vegades el mòbil, quan arribes a casa no et poses a escriure Guerra i pau.» Freixas, lleugerament atribolat, perquè és un idealista, però un idealista diguem que molt ben informat, intentava reconduir la situació perquè ningú no acabés confonent l'escriptor amb Risto Mejide, però Pagès continuava entestat en la seva devaluació com a artista romàntic: «La intriga? Aproximadament cada cent pàgines ha de passar alguna cosa sorprenent per mantenir la tensió, perquè si fos cada vint, més que la dosificació d'un misteri, això semblarien les peripècies del baró de Munchausen.» Però que ningú no s'equivoqui: Vicenç Pagès es complau a provocar amb el seu estil sentenciós, però sempre ho fa molt seriosament, com quan afirma que si l'experiència és necessària per a un escriptor és perquè els personatges de què parla no siguin tots ell mateix, o que val la pena escriure dels llocs que un ha conegut, encara que siguin poc glamurosos, o que Els jugadors de whist tracta d'una generació sense èpica, d'una gent emparedada entre l'heroisme dels pares i l'escepticisme dels fills i que, en lloc d'evocar el pas pels calabossos, recorden com l'episodi més gloriós de la seva vida el dia que van anar al concert de The Ramones.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.