Una mostra redescobreix l'obra del nét de Monturiol

El 1911, el mateix any que la plana major noucentista coronava Joaquim Sunyer i Enric Casanovas com els seus millors intèrprets, un altre jove artista tot just retornat també de París inaugurava una exposició al Faianç Català que representava, però, la contraimatge d'aquella Catalunya arcàdica. En la seva obra, principalment dibuixos enèrgics fets amb carbó i tinta, s'exaltava no la ciutat pulcra i ordenada dels noucentistes, sinó els seus darreres: els estibadors del moll, els pescadors, els carboners, els gitanos i els bohemis del districte cinquè, el món bigarrat i nocturn d'aquella Barcelona anarquista i tavernària que la burgesia preferia no tenir penjada al salonet de casa. No va tenir pas males crítiques, potser perquè encara perdurava el ròssec del socialisme utòpic de Constantin Meunier, que havia seduït fins i tot Casanovas, o perquè ben mirat els seus obrers fornits, greus i alhora tendres, encarnaven una noblesa no pas tan estranya a l'ideal clàssic, o potser perquè al nét de Narcís Monturiol, el gloriós inventor del submarí, se li havia de guardar un cert respecte encara que no encaixés del tot en el nou imaginari del país.

La poètica del port, l'exposició que la galeria Artur Ramon de Barcelona li dedica fins al 30 de març, permet redescobrir la figura i l'obra d'Enric Pascual Monturiol (Barcelona, 1886-Nova York, 1934), un d'aquests grans oblidats a què ens té acostumats l'art català del segle XX, en aquest cas probablement perquè va acabar fent més carrera a Amèrica que a casa. Fill de l'enginyer Josep Pascual Deop i d'Anna Monturiol i Mata, s'havia acostumat de ben jove a l'ambient portuari pels negocis naviliers de la família. Els seus germans Ferran i Emili (aquest darrer, també dibuixant, més conegut pels pseudònims de Pal i Miliu, i que a finals dels anys vint fundaria l'editorial Apolo) gestionaven un establiment que despatxava bitàcoles, fanals marítims, telègrafs i altres aparells de bord per a la companyia Transatlàntica, amb la qual Enric Pascual Monturiol (signava sempre amb els dos cognoms) va fer el seu primer viatge transoceànic per presentar el seu treball al saló Witcomb de Buenos Aires, on també havia exposat feia poc Eliseu Meifrèn.

Podria ser que aquell viatge li despertés el cuc de la fugida i, després d'unes quantes expedicions més a Buenos Aires i Montevideo, el 1914, arran de l'èxit d'una exposició a la galeria Brann de Nova York, va decidir quedar-s'hi sense desprendre's, però, del seu estimat estudi del passeig del Born, prop del port barceloní que va inspirar-lo tota la vida. Casat amb la nord-americana Jeanne Kehoe, no va perdre mai el vincle amb la cultura catalana. El 1918 va ser un dels principals patrocinadors, venent-se bona part dels seus dibuixos, del monument al seu avi Narcís Monturiol a Figueres, obra d'Enric Casanovas.

A mitjan anys vint, en què va passar una llarga temporada a Barcelona, va ser un habitual de la tertúlia del Liceu, on Santiago Meléndez el recordaria com “una ànima de pa de pessic”, encara que” ningú no ho hauria dit si hagués fet cas de l'expressió feréstega de la seva cara pàl·lida i eixuta, del seu nas enorme i aguilenc, dels ulls negres i penetrants”. Molts dels seus amics, com el caricaturista Jaume Passarell, remarcaven la seva aparença agitanada, vestit amb xamberg i gorra d'obrer, que vivia en un taller del barri de la Ribera perfectament familiaritzat amb l'adroguer, la venedora de cigrons, el carreter i el rodamón que freqüentaven la mateixa taverna dels baixos i que tot sovint prenia de models. La seva mort, d'un atac de cor quan a penes tenia 48 anys, va acabar d'apagar la poca empremta que en quedava a la Barcelona dels anys trenta. L' antològica organitzada per la galeria Artur Ramon, amb el suport dels renebots de l'artista, podria ser el primer pas del seu definitiu retorn entre nosaltres.