Antologia modernista

Com si fos el museu imaginari d'André Malraux, l'historiador de l'art Francesc Fontbona, un dels màxims experts sobre modernisme, ha realitzat una antologia de dos centenars de pintures catalanes modernistes en el volum Pintura catalana. El Modernisme, que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana. Dins de la seva línia de grans volums d'art (pesa uns 6 quilos i costa 595 euros a través de venda directa) i després de publicar recentment un llibre semblant sobre la pintura del romànic català i una monografia sobre el Picasso català, l'editorial ha volgut omplir el buit existent sobre publicacions dedicades específicament a la pintura modernista, en un mercat saturat de llibres sobre el modernisme en general i sobretot sobre l'arquitectura d'aquest estil.

La pintura (que llueix, espectacular, en les magnífiques reproduccions del volum) és l'exclusiva protagonista del llibre. Fontbona ha escrit el text introductori, ha fet la tria de les obres de 70 pintors, i ha exercit de coordinador de l'obra, ja que ha encarregat a una quarantena d'experts en els autors seleccionats els textos que acompanyen cadascuna de les reproduccions.

Fontbona reconeix que la selecció d'obres que apareixen al llibre podrien formar part perfectament de d'una “exposició ideal de pintura modernista i a la vegada, impossible, perquè només un 70 per cent d'aquestes peces serien susceptibles de prestar-se per a una mostra”. La selecció de les pintures és un perfecte equilibri entre obres celebèrrimes –hi són El tàndem, Plein air i La càrrega, de Casas, i La morfinòmana, de Rusiñol– al costat de peces d'autors molt menys coneguts, sobretot pel gran públic. No hi falten, per exemple, artistes com Aleix Clapés, col·laborador de Gaudí, amb les seves pintures per al Palau Güell; Lluïsa Vidal, l'única dona que va ser pintora professional del grup; Lluís Buxó, “un paisatgista magnífic”, Lluís Graner, Ramon Riu Doria, Jaume Villalonga i Eveli Torent, del qual destaca un magnífic retrat del músic Enric Morera.

Però Fontbona també destaca algunes obres d'artistes coneguts que val la pena que formin part d'una antologia perquè “que una obra sigui molt coneguda no depèn només del seu valor artístic”. Un exemple és l'obra Embarcament de tropes, de Ramon Casas, aquests dies exposada en la retrospectiva de l'artista que té lloc al Museu de Modernisme de Barcelona. “Aquesta tela, pictòricament molt bona, havia format part de la col·lecció particular de Joaquim Mir. Fa uns anys la família del pintor la va oferir a la Generalitat, però no van tenir diners per comprar-la. Ara pertany a una col·lecció privada i surt en comptades ocasions”, explica Fontbona.

Segons l'historiador de l'art, el gran “inventor del modernisme” i personatge que toca totes les tecles va ser Santiago Rusiñol. “Pintor, gran cronista, activista cultural, col·leccionista i quan fa de dramaturg va i crea tot un senyor Esteve”, diu. Però quin seria l'artista més trencador de tot el modernisme? “Mir em sembla el més genial. I el cas és que mai va anar a París i en moments determinats fa paisatges que són pràcticament taques de color a la manera de Kandinski. És un absolut avançat.”

En el llibre queda clar que el modernisme català no va ser ni de bon tros un moviment unitari i que hi va haver transferències estilístiques de tot tipus. De fet, una bona part dels artistes més adscrits al noucentisme van tenir algun moment modernista com Pere Torné Esquius i Joaquim Sunyer. També s'inclouen en el llibre obres de l'època blava de Picasso, com és el cas de La flor del mal, una autèntica obra mestra simbolista, actualment al Pola Museum of Art al Japó, que va pertànyer a un oncle avi de Fontbona, el doctor Josep Fontbona: “El meu oncle, que era ginecòleg, va curar una malaltia venèria a Picasso. El pintor, que acabava d'arribar de París amb el germà del metge, l'escultor Emili Fontbona, va regalar el quadre al doctor en agraïment. Però als anys cinquanta la família es va vendre l'obra.”