Trobar frescor en la profunditat de l'abisme

Joan Baixas és amic del risc. És un contador d'històries artesanal, que podria passar-se hores a l'ombra d'un baobab, amb la seducció de la paraula. És clar que també sabria dialogar amb alguns titelles fets amb gavardines i ulleres de sol postmodernes. Aquest és el to de Daurrodó, un viatge en un lloc inexistent, surrealista, a l'altra banda del mirall, on els personatges duen la jaqueta al revés (i evoquen els homes grisos de Michael Ende). Baixas, que ha creat aquesta peça amb la complicitat de l'artista plàstic Cildo Meireles, necessita que tot flueixi. Però la seva mirada adulta, reflexiva, viatjada i consensuada, aporta un contingut de fons suggeridor i engrescador. Avui és possible trobar encara el prat sota de les llambordes, per més asfalt que hi hagi sobre els carrers.

Baixas és un avi amb un esperit irreverent que construeix ànimes arrugant un paper d'embalar i cases (amb un paper doblegat, una cantonada i un plàstic transparent, en contínua expansió). Però no és només un gest enginyós sinó que, en realitat, revela una manera de viure, d'enfrontar les contradiccions vitals i sortir-ne amb un esperit indemne. L'art, el poder, el diner, l'egoisme i el misteri coincideixen en un espectacle molt obert que convida, finalment, a retratar la grada frontal (una mena de mirall d'un mateix) amb unes màscares esperpèntiques que demostren la perversitat de la imatge que ja intuïa Valle-Inclán. És una invitació a deixar-se amarar, sense entossudir-se a trobar els finals de tots els camins: els viaranys són per deixar-los a mitges, per gaudir de la llibertat i aprendre de les experiències dels altres.