Cultura

entrevista. Albert Serra

imma merino. Cineasta

“Els artistes no es jubilen mai, es moren”

“Cal molta força de voluntat per fer cinema”

Aquesta entrevista amb Albert Serra va originar-se en el festival de Canes, on vam conversar uns dies abans de la projecció de La mort de Lluís XIV. El cineasta em va parlar de Jean-Pierre Léaud i de la seva familiaritat amb el llit, on passa bona part de la pel·lícula encarnant el rei que agonitza; de la ignorància dels metges que l'atenien; de la convicció que havien de reproduir de manera versemblant l'habitació de Versalles on va morir Lluís XIV. Programada a la secció oficial, però fora de concurs, la pel·lícula va causar un impacte que el mateix Serra reconeix inesperat. L'excel·lent recepció a Canes, com també la concessió del prestigiós premi Jean Vigo, han fet que ens tornéssim a trobar per conversar a propòsit de La mort de Lluís XIV, que s'estrenarà la tardor vinent.

No m'esperava el que va passar a Canes i, com vaig dir sincerament, fins i tot em vaig sentir una mica avergonyit davant tant d'entusiasme. Vam acabar el muntatge tres dies abans del festival. Com sempre, havia procedit de manera extremadament formalista en el muntatge: buscant la lògica interna de cada pla, de cada seqüència. Però no tenia ni idea de l'efecte que podria causar. Ignorava que la pel·lícula fos tan emotiva i ho dic en el sentit més sentimental

També diria que humanista: es representa a un rei, però, de fet, hi veus un home morint.

Sí, però no se'l mostra d'una manera complaent: hi veus un home a vegades malhumorat que encara vol manar; i no és ben bé agradable el que es veu. Però és la crònica d'una agonia dolorosa i d'aquí potser se'n deriva l'emoció. La segona sorpresa és que no es fa pesada, sinó lleugera, tot i els moments de repetició

Però en la repetició sempre hi ha alguna diferència.

Hi és de manera molt subtil, però suposo que es percep: de cop, a l'entorn d'aquell llit on un home agonitza, hi apareixen quatre persones que abans no hi eren. El muntatge està molt ben fet. Crea una sensació de continuïtat i a la vegada de suspensió del temps. Les escenes s'entrellacen d'una manera original; hi ha una continuïtat estranyament sensual i molt seductora a nivell de ritme. Hi ha un altre element que potser fa que sigui la pel·lícula més accessible que he fet: és més homogènia. Hi ha una unitat d'espai, de temps, d'acció. Tot és més compacte, més acotat: la crònica d'una agonia. A més, hi ha petits detalls irònics, humorístics, però no hi són moltes de les excentricitats i dels canvis de to extrems de les anteriors pel·lícules, de manera particular de Història de la meva mort, que és més passada de rosca, més caòtica; allà hi havia més reptes, moltes més coses barrejades i desconcertants des de la mateixa idea de posar en relació Dràcula i Casanova. Això també fa que dos o tres amics meus em diguessin a Canes que prefereixen Història de la meva mort.

I tu com ho veus? Aquesta última pel·lícula és menys transgressora?

Sí, potser no és tan transgressora. Com a obra d'art té un valor similar, però és menys desafiant. Ara bé, jo me'n sento igualment orgullós i de cap manera és una concessió. És el que és. I allò que és té a veure en part amb què el rodatge va ser molt francès, amb uns tècnics francesos que treballaven en unes condicions diferents, posem-hi que més reglades, que aquelles amb les quals havíem rodat les altres pel·lícules.

‘La mort de Lluís XIV' tenia un altre repte: fer una pel·lícula a propòsit d'una personalitat tan significada de la Història de França. Mai t'han fet por aquests reptes, que has assumit amb llibertat en relació amb personatges pesants. Però, a excepció de Casanova, eren personatges imaginaris. Tampoc volies fer una pel·lícula sobre el regnat de Lluís XIV, sinó sobre un rei que agonitza.

El gran repte hi era en la interpretació dels actors: que fos original, però a la vegada tingués propietat històrica. I s'ha aconseguit: tant en el cas de Jean-Pierre Léaud com de la resta (actors professionals, com Patrick d'Assumçao i Marc Sussini, i actors no professionals) hi ha originalitat i a la vegada versemblança; ho fan amb propietat històrica, però sense acostar-se a cap clixé. En tot cas, no teníem la llibertat de les altres pel·lícules en relació amb els personatges, però teníem moltes coses per imaginar. Teníem com a referents les anotacions dels metges i les memòries de Saint-Simón, que són molt minucioses en les descripcions, però no ens diuen res de com el rei plorava, de com reia, de quina cara feia quan tenia mala llet. De fet, la literatura pot fer la descripció d'un caràcter, però les arts visuals revelen la significació de la gestualitat: tot el que pot revelar una mirada. I, a diferència de la pintura, la imatge en moviment aporta el temps que modifica el personatge. Amb la temporalitat apareix la moralitat i la relació canviant amb un personatge que ara et cau bé, però després et deixa de caure bé. Aquest rei mateix pot tenir un detall de generositat, però després demana una cosa d'una manera que fa sentir que és una mala persona.

Parlem del premi Jean Vigo, que té molt de prestigi i que han rebut els millors cineastes francesos. T'ha fet il·lusió?

A veure, certament és un premi prestigiós, però, per començar, no donen diners. Després hi ha el fet que és una cosa que no està relacionada amb la societat d'avui en dia, a diferència, per exemple, del festival de Canes. Qui hi ha a l'entrega del premi? Gent gran, una elit que vol conservar una certa tradició del cinema, que té a veure amb l'art i l'autoria. Però no sé fins a quin punt és útil. A mi em sembla que és una tradició condemnada a morir si no es fa d'una altra manera. Jo em plantejo fer-ho d'una altra manera i, de fet, ho faig. M'inscric dins de la modernitat estètica i intento fer alguna cosa que tingui a veure amb la societat actual, com ho demostra La singularitat, la instal·lació que vaig presentar a la Biennal de Venècia i que es va veure a La Virreina. A mi no m'interessen moltes coses actuals, com ara la cultura audiovisual d'Internet i els videoclips, però no vull deixar de dir alguna cosa sobre el món d'ara. Dit tot això, em sembla bé que m'hagin concedit el premi Jean Vigo. Algú que té com a ideal en Dalí no pot tenir respecte a una tradició encarnada en Chris Marker; però el que més menysprea la tradició és qui té més dret a que aquesta el reconegui. Jo no he fet res per participar d'aquesta tradició i, per tant, mereixo que em reconegui. És una recompensa a la innocència, la integritat, la manca de càlcul. Ara tothom celebra Léaud, però quants anys feia que no feia cap pel·lícula i menys de protagonista? No el veien capaç de fer-la. Jo hi he cregut i, en fi, he assumit una persona que no és fàcil de tenir en un rodatge.

A Canes em vas explicar que us vau adonar que, afortunadament per a la pel·lícula en què s'hi havia de passar tot el temps, el llit és el medi natural de Jean-Pierre Léaud, que s'hi troba com a peix a l'aigua. Després he recordat que, en films de Truffaut i també d'Eustache, també sembla trobar-s'hi molt bé al llit i que li fa mandra sortir-ne. Tanmateix, has aconseguit trencar amb la imatge de l'actor, que d'altres cineastes havien incorporat com si fos el portador de tota una memòria del cinema francès.

M'ha resultat fàcil perquè el cinema francès no és una gran influència per a mi. M'agrada estèticament, però no m'interessen els seus temes. I estic parlant dels millors cineastes francesos, com ara el de Godard i Truffaut, dels quals, contràriament, m'agrada molt la seva literatura sobre cinema. Truffaut és un dels millors crítics de cinema que han existit mai. I, en fi, més que el cinema, m'ha influït la literatura francesa. Bé, la literatura en general i en aquest punt sí que formo part d'una tradició que s'està acabant. Truffaut i Godard, entre altres, són directors que han nascut de la Literatura. Com ells, jo sento que la literatura, junt amb tot un llegat cultural i artístic, m'ha interpel·lat la vida des de jove, i m'ha influenciat més que la vida real. Jo vinc de la cultura escrita i així, doncs, formo part d'aquest final de cicle. M'agrada pensar-ho.

I no t'ha temptat mai la literatura?

Entre la literatura i la temptació de la literatura, Déu hi va vincular la força de la voluntat i el talent. No sé si tinc talent per la literatura, no ho he provat, tot i que he escrit els guions de les meves pel·lícules i obres de teatre. No sé si em dedicaria a la literatura si tingués diners, tot i que aquesta mai ha sigut una excusa per cap gran escriptor. També se'n necessiten per fer cinema i, sense tenir-ne, els he trobat per fer-ne.

És a dir, que has dedicat el teu talent i la teva força de voluntat a fer cinema.

Se'n necessita molta de força de voluntat per fer-ne. I molta energia. Almenys en el meu cas, que escric, dirigeixo, munto, produeixo les meves pel·lícules. Es curiós. Conec escriptors, als quals admiro, que estan fascinats per tot el que faig. Jo els admiro, per tot el que surt d'aquest treball que fan en la intimitat, i en canvi ells admiren tota aquesta vida lligada al cinema. Potser és que envegen que un cineasta pot crear ficcions amb persones reals i ells només poden fer-ho amb els personatges de la seva imaginació.

Potser sí. En fi, que treballes molt i sembles incombustible.

T'ho has de pensar que jo sóc de Banyoles, allà la gent jove volia crear empreses, no ser futbolistes. És la ciutat d'on és l'home que ha cotitzat més anys a la Seguretat Social en tota la història de l'estat espanyol. Tenia una botiga de roba interior de dona i va cotitzar 65 anys. I encara ell es va jubilar, cosa que jo no faré. Els artistes no es jubilen, es moren.

Ja prepares el pròxim film: ‘I'm an artist'.

És un tema molt important i que ningú no ha tocat de la manera que ho faré. Quin és el paper de l'artista en la societat actual? Té raó de ser? Se'n pot treure profit? L'autenticitat. L'èxit i el fracàs. El talent. La manipulació de les persones, tema que ja era molt important a La singularitat. El projecte està en marxa, però s'ha de buscar finançament.

Després de ‘La mort de Lluís XIV', no en trobarà?

No sé sap mai. És imprevisible. Però, bé, compto amb què podré tirar-ho endavant. Mira, La mort de Lluis XIV és una petita coproducció catalana que s'ha fet amb ajuts irrisoris. El que compta sempre és el resultat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a