L'equació de l'amor
Sonia Fernández-Vidal presenta la novel·la ‘Quantic love' després de l'èxit obtingut amb el seu debut, ‘La porta dels tres panys'
L'autora ofereix una història d'amor a tres bandes en un ambient científic versemblant
Laila Fortuny és una jove de Sevilla que busca feina per poder pagar-se la carrera. I n'aconsegueix com a cambrera en un dels dos immensos restaurants del CERN, el centre de recerca nuclear que hi ha a pocs quilòmetres de Ginebra. Allà hi passarà un estiu, envoltada de científics que li despertaran la passió per la física quàntica. I també coneixerà dos joves, l'Alessio, un periodista amargat i alhora xerraire, i el Brian, un científic fred, en aparença.
Aquesta podria ser una breu sinopsi de Quantic love (La Galera), la segona novel·la de la doctora en física Sonia Fernández-Vidal (Barcelona, 1978). Li falta, però, l'ànima, les anècdotes i explicacions sobre física quàntica que demostren dues coses: que l'autora sap ser molt didàctica amb temes complexos i que “l'amor és l'energia més poderosa de l'univers”, o això ens diu amb un somriure.
L'inici de tot plegat
Tot va començar quan Iolanda Batallé (editora de La Galera) i Francesc Miralles, tots dos escriptors i caçatalents, van assistir a una de les xerrades que sovint fa Fernández-Vidal per apropar la física a tots els públics: “A la meva família hi ha uns quants mestres, potser d'aquí em ve la facilitat d'explicar”. Batallé i Miralles van adonar-se del potencial i li van proposar escriure una novel·la combinant física quàntica i fantasia. Així va néixer La porta dels tres panys, que s'ha convertit en un fenomen: 60.000 exemplars venuts (sumant català i castellà) i traduïda a dotze idiomes més.
“Un dia tornava de Madrid amb l'AVE i em va trucar la Iolanda per dir-me que ara tocava escriure una novel·la barrejant amor i física. Primer vaig pensar que estava boja, però al final...”. I va començar el projecte Quantic love. L'autora va estar al CERN setze mesos com a estudiant tècnica, entre el 2003 i el 2004, i per escriure la novel·la i ambientar-la va recordar aquella estada, tot i els canvis que les instal·lacions han tingut.
Com s'escriu una primera novel·la? “Fent molt de cas als editors; a més, jo ja era una lectora de fantasy, és a dir, Michael Ende, Roald Dahl, Tolkien (quan jo participava en jocs de rol!), entre altres... A més, com a preparació abans de començar la primera novel·la, em vaig empassar de tirada els set títols de Harry Potter”. Això ho tenen, els científics, quan s'hi posen ho fan amb arguments. Quan escriu, primer prepara una llista d'anècdotes i conceptes sobre els quals vol parlar i després va teixint la història, adaptant una cosa a l'altra, segons convé. I tot plegat “per posar la ciència de moda!”, comenta amb un entusiasme encomanadís, com el de la majoria de científics joves.
On s'havia de presentar l'obra? On està ambientada, al CERN, organitzant un viatge amb sorpreses agradables i elaborades, amb puzles imantats, imants superconductors i un bon ambient (humà i fins i tot climatològic), que també imanta. Cal provocar les col·lisions adequades perquè les partícules (humanes) s'interconnectin. “Cal combinar la ciència amb una certa espiritualitat; tots estem interconnectats”, afirma.
I el que també cal és saber resoldre l'equació de l'amor per triar bé. “La vida d'un científic és més dura del que sembla, sempre itinerant pel món i no guanyant gaire. Conciliar-ho amb la vida familiar no és fàcil; en canvi, però, som passionals”, conclou l'autora, que ara té previst escriure un assaig.
Buscant l'origen de l'univers, l'origen del món
Fundat el 1954, el CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear) s'ha convertit en un exemple de col·laboració internacional. Actualment té vint estats membres. Acull i forma uns set mil científics de més de vuitanta països i és el laboratori de física de partícules més gran del món, amb un túnel circular a uns 100 metres sota terra que arriba als 27 quilòmetres de longitud.
Hi estudien les partícules elementals, les subatòmiques, i analitzen com interaccionen. Per això les acceleren i provoquen col·lisions (a l'Atlas, un dels detectors, es produeixen fins a 40 milions de col·lisions per segon). A banda de buscar l'origen de l'univers (la física fonamental és fronterera amb la filosofia), els milers de milions d'euros de despesa es compensen amb els avenços tècnics aplicats a l'ús domèstic. Cada euro invertit es transforma en 1.000 per a la indústria. És aquí, a més, on es va inventar el World Wide Web (les famoses WWW) per facilitar la comunicació entre els físics de tot el món.