Societat

Carbohidrats amb cafè

UNA TURISTA COMPROMESA

Guatemala ofereix un bon assortiment de la mal anomenada cuina internacional. Ara bé, el visitant amb inclinacions “gourmàndiques” per la tradició local —i l'addicte als carbohidrats— pot gaudir de plats notables. N'hi ha molts de maies i alguns d'hispans postcolombins. Els millors, en petits restaurants o fondes de sisos, on el “guisaire” sol ser la muller del propietari. Tal com aconsellava el gran viatger Josep Pla, no hauríem de fer-li ois al companatge local, ben amanit d'espècies i salses picants. Però cal tenir l'estómac fort davant herbes que oculten la descomposició de carns i peixos.

Hi ha força coincidència amb la gastronomia d'altres països veïns, també paradisos dels carbohidrats. Dels maies han pres dacsa, frijoles, carabasses, creïlles, alvocats, xilis i galls dindis. Dels castellans, més carn al plat; i, de la resta, arròs i verdures.

La base de la dieta és la tortilla, coca petita de elaborada amb farina de dacsa i cuita en un comal o planxa d'origen maia. Acabada de coure és deliciosa i acompanya tots els plats. És tasca exclusiva de dones i varia segons la regió. El nombre que hom pot menjar-ne en cada àpat és il·limitat. Els frijoles, també aliment bàsic, són fesols o mongetes negres nutritius i saborosíssims. De totes les maneres estan bons: cuits, fregits i refregits, en sopa, untant tortillas o barrejats amb ous, servits amb la seua salsa o formant part d'una massa caldosa o un puré espés gairebé negre. No sé com s'ho fan per aconseguir que estiguen sencers i, alhora, tendres. Quant al pa, es ven també en forns i substitueix les tortillas, però la majoria de guatemalencs prefereixen menjar “segons l'estil indígena” i deixen el pa als occidentalitzats.

El món “proteínic” es reparteix entre la costa i l'interior. Vora mar sovintegen peix i marisc. Són plats gustosos perquè acostumen fregir-los i, a voluntat, afegir-los-hi all. Fins i tot els que després couran per a fer-ne brou a base de peix, gambes i musclos. Van acompanyats d'amanida, creïlles fregides i tortillas. Difícil, doncs, apreciar-ne la “frescor”. Quant a l'interior, hi ha força animals salvatges passats per taula després de caçar. Com que acostumen ésser espècies amenaçades de desaparició, l'arribada a estovalles sol ser d'amagat. He pogut menjar —sense saber de l'amenaça i a un preu en absolut prohibitiu— armadillo, cérvol, paca (tepeizcuinte) i iguana. No vaig tastar pas —perquè sí que sabia del perill d'extinció— sopa de tortuga.

Els repassos principals són el desdejuni, el dinar i el sopar. Són iguals que els salvadorencs i nicaragüenys. El desdejuni chapín, sinònim de guatemalenc, recorda l'anglosaxó quant a consistència. Hi aporta ous remenats amb tomaca trossejada i ceba, frijoles, plàtan verd fregit, tortillas i café. Hi ha qui afegeix formatge —semblant al feta grec— arròs i mosh (mena de farinetes de civada). Així i tot, el dinar —entre migdia i les dues— és la menja més important. Hi entren una mica més de proteïnes. Hi ha sopa i carn amb arròs o creïlles i amanida o verdures. Un plat tradicional és carn de porc o pollastre amb arròs, frijoles formatge, amanida i… tortillas. També el cebiche, a base de carn o peix marinats amb amanida. El tractament que li donen a les verdures és excel·lent, quant a barreja i aportació d'herbes i espècies. El sopar —entre les set i les nou del vespre—, és una versió més lleugera del dinar. Després, arriben les postres i el café. Les primeres no són destacables i, en tot cas, sovinteja la fruita.

El cafè ja és una altra cosa. Sol ser de filtre o instantani i els agrada fluix i amb molt de sucre. Malgrat ser el guatemalenc un dels millors i més intensos cafès del món, sols es pot tastar en restaurants o cafeteries de luxe, ja que s'exporta quasi exclusivament. Com a enamorada del bon café, vaig patir buscant-ne. M'agrada sobretot el de Coban, així que vaig carregar-ne amb tant que m'ha durat més d'un any. El preu cobrat per recol·lecció i càrrega, però, és de vergonya: un euro per vuitanta quilos al llom i més de dotze hores de tràfec del camp al camió. Com el preu de la sang, no és el mateix, doncs, per a tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.