Societat

Parlar valencià a Crevillent

DES DE LA TRONA

No sé si era el dia de sant Antoni o la vespra, el 16 de gener, —no de fa quaranta anys sinó d'enguany—, un ciutadà de Crevillent, J.A.P., va al metge perquè estava malalt, tenia 38 de febre, acudeix a urgències del seu poble i no el volgueren atendre perquè parlava en valencià; el metge pensà que podia impedir-li-ho, això de que l'altre parle en la seua pròpia llengua, i aquell metge fa això perquè el Servei de Salut de la nostra comunitat autònoma li ho permet i li dóna impunitat; perquè d'acord amb les lleis, “en vigor” (caldria advertir, que molt “poc en vigor”) no ho pot fer i hauria de ser sancionat, si més no, per discriminació lingüística i per negligència mèdica; no obstant això, des de l'administració (tan poc) “valenciana”, —davant de la queixa d'aquest valencià, que es considera “ciutadà” i no subdit—, li respon, si fa no fa, que lamenta que es desprestigie o es pose en qüestió la professionalitat dels metges valencians perquè aquesta és “indubtable”; més, no ho veiem clar aquesta ‘indubtabilitat', perquè hi ha molt més que dubtes.

Anem a espai. L'administració (anti)valenciana, no deplora que hi haja un metge que abandone les funcions del seu ofici i maltracte el malalt amb menyspreu i despotisme perquè no parla la llengua que el metge voldria que parlara i desempare un malalt, sinó, que, la “nostra” administració sanitària, lamenta que se'ls acuse del que considera que és una denúncia “lamentable” i no sabem del tot si “fora de lloc”, tot i que l'actitud del metge siga deplorable per delinqüencial, estiga en contra de les lleis, dels drets humans, de la mínima ètica deontològica i professional i explicite, ben clarament, que els valencianoparlants són ciutadans de segona i no tenen drets que els assistisquen perquè l'administració que hauria de defensar-los no els defensa i, en canvi, protegeix —alegrement— als que vulneren els drets de les persones valencianoparlants per a poder parlar valencià en qualsevol àmbit i a ser atesos sense cap tipus de discriminació lingüística, de vexació, ni de necessitat de traducció ni d'ajornament de la resposta o de l'atenció mèdica adient.

El cas de Crevillent no és un fet aïllat, han passat i continuen passant molts casos de discriminació lingüística al nostre país de països; només de passada i al vol, als darrers anys, recordem un butaner que insultà a una dona per parlar-li en valencià a la ciutat de València i agredí a un home que passava i la defensà recriminant-li-ho, un jove que fou agredit físicament a la biblioteca d'Elx per parlar en valencià per un funcionari que tancà el valencianoparlant, —fill d'immigrants andalusos—, al magatzem, alguns policies i guàrdies civils que s'han negat a tramitar denúncies fetes en valencià o que detingueren i emmanillaren, fa uns anys, a l'alcalde d'un poble de la Ribera per parlar en valencià, fa poc, un xicot de Girona fou retingut quasi dues hores per parlar en català per la guàrdia civil, amb amenaça de detindre'l 48 hores a la caserna; fa pocs anys, un estudiant de l'Institut de Xàtiva fou detingut per la policia per parlar en valencià mentre l'identificaven davant del seu Institut, un valencià agredit per un funcionari policial a Palma per parlar valencià-català, una immigrant llatinoamericana agredida i vexada per funcionaris quan anà a renovar-se el carnet d'identitat a Barcelona per parlar en català, l'any passat a Alcoi una dona de vuitanta-quatre anys i el seu nét, no van ser atesos pel metge ni pel conserge de l'ambulatori perquè parlaven en valencià, l'any passat en un juí a un home major de l'Algemesí no deixaren que el seu nebot li traduïra del castellà perquè no l'entenia i el seu nebot era foragitat de la sala per parlar en valencià, fa només uns dies un advocat fou agredit per la guàrdia civil a l'aeroport del Prat per parlar en català, etc, etc. etc.. I moltíssims casos més que ni són denunciats ni ixen en les notícies perquè estem massa fatigats i assistim desesperats a una agressió sistemàtica que es torna lingüicidi planificat i atiat per aconseguir el propòsit final dels aniqui·ladors; ara, el nou ministre d'Interior, per primera vegada, per suposat, un “espanyol”, però, d'origen “català”, no farà res o farà molt poc perquè els catalanoparlants exercisquen el dret a parlar en català davant els policies, la guàrdia civil, els diputats de les Corts espanyoles o els militars, com si estiguérem en un estat de dret i no en una mena de continuïtat de la dictadura anterior.

Personalment, he viscut experiències semblants i et deixen el cos fotut i l'ànima desfeta; al cap de pocs dies de vèncer electoralment el PP al País Valencià, —han passat desset anys, però semblen segles—, un metge de l'ambulatori del carrer Alboraia de València, el nom del qual no el vull ni remembrar (com deia Cervantes a El Quixot), em féu fora del seu despatx per parlar en valencià, al juí va dir, —falsament—, que jo volia obligar-lo a ell a parlar en valencià universitari i que ell havia anat a cercar un altre metge perquè m'atenguera en la meua llengua, quan jo no objectava que l'altre parlara com li donara la gana i era fals que anés a buscar cap altre metge perquè m'envià enfurismat al “Servicio de Traducción”, m'insultà, em vexà i em discriminà per raó de llengua, em posà al full del volant al lloc corresponent a “malaltia greu”, amb el seu puny, lletra i signatura: “paciente que sólo se expresa en valenciano”, anàrem a juí, i en primera instància el condemnaren a 60 euros de multa per “vexació”, però, després, va recórrer i un altre jutge que li deien J.E. de la Vega García-España l'absolgué perquè pensaria, que aquell metge havia fet molt ben refet expulsant de la consulta a un que parlava en el català de València i li semblaria excel·lent que l'operaren d'urgències per la negligència d'un metge ultra de posar per davant del seu ofici, la seua “ideologia” i la seua escassíssima humanitat, manca de respecte i d'educació, evidentment, amb l'ajut de l'administració sanitària valenciana i el Tribunal Superior de Justícia que, intentaven justificar-lo i enviaren un advocat per defensar el metge, potser, perquè pensen que això de voler parlar en valencià a tot arreu hauria de ser declarat delictiu altra vegada (com en les dictadures anteriors, la de Primo de Rivera i Franco), i fer-ho més restrictiu encara, tal com pensen alguns dirigents del PP i d'UPyD (i inclús de PSOE, com Bono i altres), encapçalats pel “gran” intel·lectual Savater que li semblen malament tots els “nacionalismes” tret de l'espanyol, ja que considera que exterminant els anomenats “perifèrics” fa un gran favor a la humanitat, com deia Miguel de Unamuno, en les seues conferències a meitat dels anys trenta a l'Ateneu de València quan combatia les altres llengües diferents a l'espanyol, sent aplaudit a raviar per molts “valencianos”; després si li dius a Savater que els seu programa espanyolista “de unidad de destino en lo universal” està calcat del dels Primo de Rivera, es cabreja... i diu que no volem fer l'esforç de pensar (com ell pensa que s'ha de pensar des del seu nacionalisme estatalista anorreador dels altres més xicotets); i és que, els “intel·lectuals” espanyols, de tots els temps, per destacar una mica, saben a qui han de donar suport i a qui han d'atacar com si foren els antics inquisidors, amb estocades mortals i fan servir l'atac als “nacionalismes perifèrics” i l'extermini de ls altres llengües, com l'ase dels colps.

Fa unes setmanes veia un vídeo d'un desnonament al barri mariner del Cabanyal, —d'Elsa dos Santos, una dona brasilera i el seu fill menor d'edat—, a mans de la policia municipal dirigida pels mandamassos de l'ajuntament de València que li destrossaren el pis per dins completament, els aparells de música, el vàter i els mobles que hi tenia i després el segellaren i el precintaren; les funcionàries municipals (o dels jutjats) que participaren en el desnonament, —“funcionàries” que haurien de mantenir un comportament modèlic i exemplar pel que fa al compliment de la llei—, en ser preguntades per un periodista, li colpejaren a la càmera i una exaltada que semblava Savonarola, li digué rabiosament: “Si quieres algo, me hablas en castellano”, només perquè li preguntà en valencià què sentia deixant sense sostre a la gent més pobra; el jove periodista, en compte de respondre-li que ell parlava com li venia en gana perquè se suposava que estàvem en un país “lliure” i en un estat de dret, —i que molts valencians volien recobrar la seua “dignitat” perquè tenien aspiracions “democràtiques” de viure en uns societat una mica decent—, submisament, li va dir a la funcionaria autoritària (que hauria de ser expedientada laboralment per la manca de respecte als drets lingüístics i a les llibertats dels altres): “por supuesto, le hablo como usted quiera”, fent-nos sentir vergonya aliena per veure actituds tan servils en joves que es mouen al voltant de l'entorn del moviment 15M, —tan poc reivindicatius, molt sovint, de la diversitat cultural i lingüística del nostre país—, que semblen “formats” en l'esperit de l'Espanya de la dictadura anterior o ans, per la seua extremada docilitat i incapacitat de fer insubmissió lingüística i plantar-los cara a aquells que ens voldrien exterminar del tot; és el que es mereixen aquells que s'enfurismen només perquè encara existim, perquè encara parlem i exercim el dret a la llibertat i el dret a viure en valencià-català sense por a tots els àmbits; perquè ningú ens pot fer parlar en cap altra llengua a la força, tot i que ho intenten amb tots els mitjans i en molts àmbits encara obliguen a la força, amb exclusions, intimidacions i amenaces; i en la seua intolerància absoluta no voldrien ni oir-nos ni vore'ns; que no existírem; i tanmateix, ací estem, vulguen o no vulguen; ací i encara; i els catalanoparlants al nostre país són molts més dels que “ells” diuen i voldrien que fórem!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.