Reportatge
Rosa Maria Martínez Ascaso
INVESTIGANT
Agatha Christie
Va publicar novel·les, narracions
i fins a 15 obres de teatre
Potser no hi ha res de nou sota el sol, però les narracions detectivesques poden presumir de tenir un precedent molt original i llunyà –segle V aC–, l'Èdip rei, de Sòfocles, en què Èdip, el protagonista, busca el culpable, que resulta ser ell mateix, amb procediments que es poden considerar detectivescos. Des d'aquest model remot, un allau de relats sobre crims ha anat escampant diverses denominacions fins a generalitzar l'actual etiqueta de “novel·la negra”, o de “sèrie B” –l'anglosaxona hard boiled– que conviu amb les anteriors de “novel·la policíaca”, “novel·la de misteri” i “novel·la enigma”.
Si entre els autors pioners de les diverses modalitats es reconeix Edgar Allan Poe com a pare de la novel·la policíaca i a Arthur Conan Doyle com el seu deixeble més famós (com a creador del fascinant Sherlock Holmes), la novel·la negra té en Dashiell Hammett el seu iniciador. A partir d'aquí, la quantitat d'autors que s'han dedicat a aquest gènere és immensa i creix dia a dia, especialment en les literatures nòrdiques.
A Catalunya, i en català, el que van iniciar Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo cada dia està més de moda. És un fenomen que Barcelona ha acollit per setena vegada, BCNegra, festival de novel·la negra, i fins i tot ha donat lloc a una llibreria especialitzada, Negra y Criminal.
Aquest món narratiu arrossega milions d'adeptes, però l'elit literària, que el considera un subgènere, no té en compte que cal molt d'enginy, psicologia i imaginació per estructurar un producte interessant. Fins fa poc, s'acostumava a parlar de la novel·la negra amb un deix pejoratiu, relegant els seus autors a la categoria de peons en el tauler d'escacs imaginari del cànon literari. Però la quantitat de lectors demostra estadísticament que és un gènere amb molt bona salut, conreat arreu del món per escriptors de diverses menes. Entre tots, destaca com a clàssica la britànica Agatha Christie (1890-1976), considerada la reina del crim, tant pel número d'edicions de les seves obres com perquè és l'autora de la literatura anglosaxona traduïda a més idiomes (exactament 103, entre els quals n'hi ha algun de tan exòtic com el tàmil). Quan han passat 36 anys de la seva mort (el 12 de gener), els seus 81 llibres continuen atraient lectors. Per esbrinar tal nivell de supervendes, moltes característiques personals poden donar una pista sobre el contingut de les seves obres. I malgrat que certs crítics troben mediocre la seva prosa –ella mateixa admetia no tenir ambició estilística–, el cas és que la seva escriptura, àgil i immediata, atrapa com una teranyina.
Voracitat lectora
Agatha Christie, com Shakespeare, no va tenir accés a estudis universitaris i això fa que es qüestioni la seva cultura. Però aquesta mancança queda compensada per la seva voracitat lectora: llegia ficció, biografia, assaig i els temes científics més innovadors, a més de repassar diàriament la premsa: The Daily Mirror i The Telegraph. Casada en segones núpcies amb l'arqueòleg Max Mallowan, 15 anys més jove que ella, va arribar a ser una experta en arqueologia, en història... i en verins. Com que va tenir l'encert d'escollir temes tan antics com el món –ambició, odi, amor, enveja, calúmnia, venjança...–, amb aquests ingredients, esquitxats de pessics d'humor i d'un xic de mala llet, va aconseguir un públic fidel i, fins i tot, fanàtic.
Investigant Agatha Christie queda clar que construïa els personatges a partir de qualsevol succés o circumstància fortuïta, com reconeix ella mateixa a la seva Autobiografia, acabada d'escriure quan tenia 75 anys: “De vegades em sento com una sangonera que no fa més que xuclar, xuclar i xuclar.” Es val d'aquesta facilitat osmòtica per crear els seus dos grans detectius: Hercule Poirot, que apareix per primera vegada el 1920 a El misteriós afer de Styles, i Miss Marple, que s'estrena el 1930 a Mort a la vicaria; dues personalitats absolutament antitètiques.
Poirot és vanitós, un maniàtic de l'ordre i del mètode. Però com ell n'hi ha d'altres en totes les literatures. En canvi, amb miss Alice Marple, Agatha Christie va crear un personatge absolutament original: una soltera de poble (Saint-Mary-Mead) ja gran, d'aparença inofensiva (“blanca i rosada”) però observadora, intel·ligent, desconfiada i astuta. El personatge i la tesi són una afortunada innovació en el món de la literatura de misteri: homòloga al món sòrdid que s'amaga rere la petita comunitat del seu poble i que aplica a nivell universal per solucionar els crims en què es veu implicada. Com la mateixa novel·lista, Alice Marple procedeix de la societat victoriana conservadora i creu en el càstig per al criminal: el culpable ha de pagar el seu delicte. Totes dues compartien trets antiquats, però eren condescendents amb la modernitat i es preocupaven pel mal que poden fer la maledicència i la calúmnia, posades en evidència en esbrinar casos d'anònims.
Investigant Agatha Christie, copsem un tarannà irònic i fins i tot satíric, manifestat en obres alegres i plenes d'humor com Matrimoni de detectius i El misteri de les 7 esferes. O en el fet que l'escriptora, enjogassada, gaudia posant pistes falses per ensarronar el lector. És una plasenteria que també es decanta pel dring cínic de les cançonetes infantils –sovint força cruels– que intercalava en moltes trames, com la d'Un grapat de sègol, en què l'assassí mata seguint l'ordre de la cançó: “El rei a palau / la reina a la sala / i la donzella estenent la roba.” O a S'anuncia un assassinat, on desenvolupa la cançó: “Avui és dia de matar / tenim el lloc i l'ocasió / els guardes del poble no hi són / doncs endavant, que avui toca assassinar.” També a La mort visita al dentista, on cada capítol porta el títol dels 10 versos d'una cançó popular infantil que comença: “Un, dos, corda'm la sabata / tres, quatre, tanca la porta...” O les cançons morboses de La casa inclinada, El misteri de Listerdale i Tres ratolins cecs.
Investigant Agatha Christie és fa evident la seva gran passió pel teatre: va escriure 15 obres escèniques, entre les quals Cafè sol, amb què va debutar l'any 1930, i l'última, Aquest anell mortal, estrenada el 1971. El seu gran èxit va ser amb Testimoni de càrrec, però és amb el títol hamletià de The Mousetrap (Trampa per a ratolins), estrenada el 1952, que va aconseguir el rècord mundial de permanència a la cartellera d'una obra teatral: 60 anys ininterromputs després de l'estrena.
Investigant Agatha Christie es descobreix que Shakespeare va influir molt en la seva obra. El rellegia i rellegia i n'era una gran admiradora. En parla a fons en la correspondència que va mantenir entre la tardor i l'hivern del 1940 amb el seu marit, en què analitzen l'autor i els seus personatges. Parlant de Ricard III especulen sobre si els criminals s'adonen de la seva anormalitat. Però encara surt més reiteradament en la seva faceta professional, perquè no només intercala cites de l'autor isabelí sinó que, per exemple a Perill a End House, especula sobre Iago, i ho fa amb visió criminalista sobre els diversos motius de la gelosia, lloant l'encert de Shakespeare per crear un criminal tan astut que actualment costaria d'enxampar.
Revela la seva estima pel dramaturg quan alguns títols shakespearians influeixen en l'argument d'obres seves. Extreu de Nit de Reis el d'El xiprer trist, en què reprodueix com a epígraf la cançó del bufó Festa: “Afanya't, mort, afanya't a venir, dins un taüt de trist xiprer vull reposar.” I a la novel·la De tu he estat absent en primavera, aprofita el vers inicial del sonet 98 de Shakespeare: “From you have I been absent in the spring.” També és shakespeariana l'expressió que dóna títol a Taken at the flood: “Pleamars de la vida”, copiada d'un parlament de Brutus a Juli Cèsar. I un títol és el primer vers d'un rodolí de les bruixes de Macbeth: “Per la frisança que sento als dits”, que li serveix d'analogia amb l'arrel de l'argument: la percepció ultrasensorial per detectar un ambient maligne.
On neix la fantasia?
Quan en el pròleg de Passatger per a Frankfurt analitza la violència reflectida a la premsa, arriba a una reflexió amarga: “Tot sembla conduir a adorar la destrucció, a trobar plaer en la crueltat. La maldat existeix”, i hi afegeix un pensament de Shakespeare (“La vida és un conte, explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res”). I en demanar-li d'on treu les seves històries, reprodueix la cançó shakespeariana d'El Mercader de Venècia: “Digue'm, on neix la fantasia? / És al cor o al cap? / Com comença a alenar, com es nodreix?” És una manera elegant per parlar de les dificultats de l'autor per explicar-se.
Queda a l'ombra el que va passar durant els dies que va desaparèixer, secret que, com un pam i pipa pòstum, s'ha endut a la tomba. Era una narradora coherent amb les seves idees personals, no com altres autors, com Hans Christian Andersen, de qui un estudi recent diu que, malgrat que es va dedicar a escriure contes infantils escaients, odiava els nens.