“Llegiu-lo com us doni la gana”
La revista contracultural El Procés –contra la cultura que es fa actualment– ja és aquí, qui sap si per quedar-se. No estaria gens malament que tingués continuïtat, perquè en tenim pocs, molt pocs, de púlpits veritablement independents, que conviden a la reflexió amb rigor, en ocasions de manera impetuosa, en d'altres, a través de l'escàndol, de l'humor, la ironia, o també amb afinades consideracions, destil·lades de la ploma, entre d'altres, d'Anna Lloveras –l'escrit L'esplendor és de lectura obligada–, Joaquim Armengol o Roger Vilà, tres d'Els Processats, l'equip impulsor de la publicació, que completen l'artista Armengolroura i Cristina Martínez. Fidel al tarannà de la publicació, que ha nascut sense ànim de lucre i en format digital, El Procés va organitzar dissabte, al bonic i inacabat, malgrat que nou, auditori de Santa Coloma de Farners, l'acte de presentació del primer número, acte amarat d'humor finíssim i jocositat –no deixa de ser còmic i tràgic alhora que un auditori que costa una morterada no disposi d'equipament escenicotècnic–, i un fred persistent i glacial conseqüència directa de les ordres de l'autoritat local, paradoxalment patrocinador de l'acte, que va ser coronat de manera immillorable per la música vivificadora de Xavi Múrcia i Mirna Vilasís (Tralla, Samfaina de Colors). Un bell regal, tan inesperat com celebrat i gaudit.
Confesso que no he llegit Vida i opinions de Tristam Shandy (Laurence Sterne, 1713-1768), i que tampoc havia vist el film dirigit per Michael Winterbottom el 2005, basat en la novel·la de Sterne i titulat Tristram Shandy: a cock & a bull story. La segona part de l'afirmació va perdre vigència dissabte de manera joiosa, entre esclafits de riure, que van precedir un deliciós te acompanyat d'estupendes coques de ratafia i poma, i les excelses galetes de can Trias. La primera part de l'afirmació té els dies comptats. Tot s'ha conjurat perquè sigui així: a més de la pel·lícula, les excel·lents recensions de Joaquim Armengol i Josep Maria Fonalleras incloses en la revista, i la magistral conferència del, en aquell moment ja enfredorit, professor, traductor i lingüista reusenc Joaquim Mallafrè –ha traduït al català la novel·la de Sterne–, que va qualificar el llibre d'“obra postmoderna, abans de la modernitat”. La genial i irreverent bromada literària de Sterne, capaç de fotre-se'n del mort i de qui el vetlla, s'ha de “llegir com us doni la gana –va dir Mallafrè–, com llegiríeu Pla”, és a dir, que no hi ha cap necessitat de gaudir-lo de manera lineal, una pàgina rere l'altra, sinó que es pot aplicar el criteri capriciós de l'atzar en triar el punt d'inici de la lectura. El conferenciant, que va il·lustrar la influència de l'escriptor irlandès sobre Pla, va enunciar el benefici que reporta llegir l'obra, en què no hi ha rastre de moralisme: “Com més es llegeix, més t'enriqueix.” Per definir la novel·la, res millor que citar Armengol: “L'obra revela les idees i els sentiments íntims de l'autor, un bon raig de sentit i intel·ligència inundats per una deu incommensurable d'ironia.” Llarga vida a El Procés!
