Opinió

Arts i nació

Alguns encara no han entès que el sentiment nacional ha impulsat determinades transgressions estètiques

El nacionalisme ha estat enterrat diverses vegades en vida. També ha estat posada en qüestió la seva utilitat política moderna: les proves que demana Ignasi Llorente sobre el seu llibre són a la pàgina 73 (“el que poso en dubte és que el nacionalisme sigui una forma de fer política”), la pàgina 91 ( “els nacionalistes actuen des de l'immobilisme, des de la creença que la nostra forma de viure no ha de canviar”) o la 96 (“el nacionalisme pot formar part de l'esfera privada, igual que haurien de formar part d'aquest àmbit la religió i els seus preceptes”). Però a banda d'aquests dogmes, que només s'expliquen en clau de forçar diferenciacions artificials, al nacionalisme també se l'ha acusat de no poder entendre la contemporaneïtat. De fet, sovint se l'ha acusat de ser un moviment del tot anticontemporani. No parlem ara d'història sinó d'estètica, d'art i d'aposta cultural. Una mica com si el nacionalisme només pogués entendre de marines, de boscatges, de natures mortes, flors, violes i els nus de Ramon Casas.

En termes històrics i artístics, s'entén la contemporaneïtat com el període vigent en la memòria viva i s'ha convingut a situar-la a partir de la Segona Guerra Mundial. Què és el que faria veure el nacionalisme com un moviment incompatible amb l'estètica i l'actitud artística posteriors al 1945? Segur que no té res a veure amb el final del capítol bèl·lic, la derrota dels nazis i el començament de la guerra freda: possiblement té més a veure amb la reacció que va tenir el postmodernisme envers el període romàntic que el va precedir, l'entrada al món de la globalització i al capitalisme multinacional. Com que el nacionalisme és percebut per alguns sectors com un moviment conservador, més preocupat per mantenir tradicions i valors de sempre que no pas per evolucionar i obrir-se a nous prismes, seria teòricament incapaç d'afrontar el món contemporani. I el món global, valgui la redundància.

Només caldria enumerar noms: tant Tàpies com Dalí (encara sense carrer a Barcelona), Miró, Barceló, Montsalvatge, Pla o Espriu, entre molts d'altres, van retroalimentar el seu treball artístic amb una profunda posada en valor de les arrels i la identitat. Preguntem-nos si per aprendre anglès cal renunciar a tenir el nivell C de català, i l'obvietat de la resposta quasi ens farà abandonar el tema. Però sembla que alguns encara no han entès que, en molts casos, el sentiment nacional o de projecte col·lectiu ha impulsat decisivament determinades transgressions estètiques. Vam estar a l'avantguarda modernista i ho hem estat als corrents posteriors, sense haver-nos quedat en cap cas vetllant pels cànons artístics clàssics. La versió conservadora del nacionalisme té el seu equivalent també a la dreta i a l'esquerra polítiques: l'immobilisme i la por als canvis és una actitud del tot transversal, i més aviat ara el problema afecta (com és notori) el progressisme i el socialisme tradicionals.

Obrir el prisma creatiu, doncs, és del tot compatible amb enarborar una identificació nacional clara. Fins i tot desenvolupar un sistema d'arts visuals, com pretenem avui, té un vessant indefugible de construcció nacional: amb l'objectiu no de conservar sinó de dinamitzar i obrir els centres cap al públic, cap a les galeries, cap a la capital, cap al món i cap al lideratge de les últimes tendències. La mirada nacional del sistema d'art contemporani serà de tot menys conservadora. I això ha de valer per a tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.