Biel Mesquida

L'espontaneïtat literària només s'aconsegueix amb la cocció lenta, com si escriguessis en un estat de gràcia, que són hores i hores i dies i dies. Vaig arribar a tenir 500 pàgines i ha estat feina de densificar-les i intensificar-les i condensar-les. He tingut el que tot escriptor necessita: un editor. Maria Bohigas s'ha entusiasmat amb el llibre i l'ha vist des d'angles que jo no tinc. M'ha ajudat a cercar l'essència, a destil·lar el text. A la literatura catalana li falten editors. S'editen textos torrencials amb una frivolitat lingüística que només serveix per destruir la llengua.

El Recordador és un escriptor que se sent impotent i està a punt de convertir-se en un Bartleby i deixar d'escriure. El seu leitmotiv és que lluita contra l'afàsia, contra la pàgina en blanc. Aràlia podria ser el lector, la font de desig que et fa escriure, aquesta insatisfacció i buit de la vida que et fa cercar una cosa perquè t'ompli, ferida que dus des del naixement i que has d'intentar guarir amb el bàlsam del llenguatge, com l'amor que no hi és. L'home del segle XXI ja no és l'aventurer que deixa la dona a casa, sinó que pateix un exili íntim. La dona estimada és al món i ell es dedica a teixir i desteixir el llenguatge. El dolor de l'espera, l'intenta bressolar i musicar amb aquestes paraules que va teixint com una respiració. Respira a través de les paraules.

Vol mostrar un àlbum de savieses. Són unes savieses que ningú no vol veure, com les sobres que cauen de la taula, com les miques de pa que es mengen els gats. Savieses de minúcies, de detalls, de petites percepcions, de fulguracions minúscules, de canvis de llum, de sensacions, de pèrdues, d'alegries de la sonoritat, d'orgasmes del lloc petitó, d'aquelles petites morts de cada dia, de les accions més quotidianes i domèstiques convertides en riquesa, en fets majúsculs.

Golafre de tu, llepor de tu, llimós de tu, greixós de tu. És la meravella de donar una injecció de vida a una paraula quasi oblidada. Aquesta és feina del veritable escriptor que en la llengua veu un gran bosc, un gran zoològic, un món d'espècies vives, les paraules vives reviscolant com zoologies vivíssimes. Llefre el vaig trobar un mot irradiador i sensacional. Vaig anar a la Universitat de Girona i els vaig preguntar: “Llefre de tu: em podeu dir què vol dir?” Ningú no ho sabia i això encara em va entusiasmar més. Els vaig dir: “Avui anireu a ca vostra amb una paraula nova de trinca.”

És un llibre sense esquelet. Sóc un escriptor d'illes de llenguatge que s'interfereixen. Sóc un escriptor arxipelàgic. No m'agraden els discursos únics ni totalitaris. Tota aquesta crisi material i moral que tenim ens ve dels totalitarismes de les idees, dels mercats, vivim en una època de dictadors i de les seves misèries que ens volen convertir en robots. El meu llibre està dedicat als lectors que pensen i comparteixen el text i el reescriuen. Els meus llibres sempre estan inacabats perquè els lectors els acabin. És un esforç civilitzador en una societat on la barbàrie senyoreja. Tota la riquesa de la literatura entesa com a reservori de llenguatge i de sabers. Els meus llibre tenen una gran invocació cap al lector, li dic coses contínuament, sap que no l'oblid, el vull entretenir, commoure, acaronar, i l'estim. Jo estim el lector.

Té un misteri molt secret, molt soterrat, amb fils que queden enlaire, històries que es perfilen i desapareixen, secundaris solitaris, teixit esfilagarsat, cosa inacabada. És treballar la força del misteri, i això és molt suggeridor i forma part de l'energia de les obres d'art del segle XXI, plenes d'interrogants, d'escletxes que t'obren un paisatge extraordinari que no havies vist mai. Molta gent creu que ara s'ha de fer realisme socialista, fer novel·les de misèria, i jo crec que és una època que demana més imaginació, més creativitat, més enlairament que mai. La fertilitat de la revolució ve de la sang de la noblesa vessada que alimenta el blat dels nous temps.