cultura

Història

Xavier Serrahima

Els primers comtes

Catalans

Segurament, una de les qüestions que es planteja més sovint en parlar de la història de Catalunya és la raó per la qual els monarques catalans no s'anomenaren reis sinó comtes. Una curiosa singularitat –aprofitada pels de sempre per negar-nos les arrels seculars de la nostra indiscutible realitat nacional– l'origen de la qual tractaren d'escatir tant Ferran Soldevila com Antoni Rovira i Virgili en les seves tan esplèndides com indispensables Història de Catalunya i Història nacional de Catalunya.

Tanmateix, si en volem conèixer tant la seva raó com la seva gènesi, res més convenient que recórrer a una altra obra tan excel·lent com les esmentades, publicada originàriament per Teide l'any 1958 i reeditada per fortuna fa uns mesos per La Magrana: Els primers comtes catalans, de Ramon d'Abadal.

Un llibre, cal dir-ho d'entrada, tan interessant –i, per tant, recomanable– com exigent, que s'ha d'emprendre amb paciència i constància. Com bé ens adverteix el mateix autor a la presentació, més sovint del que no és convenient esdevé feixuc, difícil d'accedir: “Haurà hagut d'ésser molt més analític que no hauríem volgut, molt menys planer [...], aquest tema ha de resultar una mica àrid” atès que “la vida d'una institució és en ella mateixa matèria poc apassionant, ensopida”.

Tot amb tot, encara que l'autor l'encerti en assegurar que és prou àrid, convé remarcar que no ho és ni més ni menys que la immensa majoria de llibres d'història –així com dels assajos en general– que se centren, de manera exhaustiva, en un assumpte molt concret. Quan decidim embarcar-nos en l'aventura incerta de redactar una obra d'aquesta mena, si pretenem ser pregons i fiables, no ens resta altre remei que esdevenir, almenys, una mica prolixos i feixucs. D'altra manera, més que no pas d'assaigs de caràcter seriós –científic, gosaríem dir-ne– es tractarà d'obres de divulgació. Obres que, en la immensa majoria dels casos, han sacrificat l'ambició dels seus objectius, diluint-los amb la finalitat de fer-se comprensibles erga omnes. S'han adaptat forçadament a la –sempre teòrica– capacitat del lector mig. Amb la qual cosa, el que es guanya, en principi, en intel·ligibilitat es perd en pregonesa, en aprofundiment. Fer fàcil el que és difícil –o provar-ho, car no és més que un intent balafiat d'assolir la quadratura del cercle– no tan sols és una quimera, sinó una renúncia a l'exigència que no presagia res de bo.

Pel que a aquesta obra es refereix, segons el nostre parer, bé és cert que en alguns moments, com en el capítol VII, l'exposició fins i tot és acusadament àrdua i innecessàriament prolixa, sobretot per al públic general no especialitzat. Això no obstant, l'esforç suplementari que requereix, si som capaços de dur-lo a terme, és compensat amb escreix amb la ingent informació que ofereix sobre els orígens reals, històrics –deslliurats de qualsevol llast mític o llegendari– del nostre país. Del que érem i, com a conseqüència, del que som i del que podem ser.

Hem d'advertir, doncs, als lectors de best sellers¸als partidaris del consum (pseudo)literari del fast read, de l'ho vols? ho tens!, de la cultura –o, més aviat, incultura– del mínim esforç possible, que el millor que poden fer és defugir aquest llibre admirable com si fos el portador i transmissor de la més esgarrifosa de les malalties: la de l'aprenentatge. No fos cas que els encomanés –el déu omnipresent de l'empobridora facilitat els en guard!– el funest plaer de la lectura com a font inexhaurible de fruïció i de coneixement.

Als altres, a tots aquells i aquelles que considerin que –bo i essent-ho– la lectura és quelcom més que una bàsica i simple diversió, un simple entreteniment, hem de dir-los que rebran una generosa recompensa si tenen la virtut d'insistir-hi. Entre d'altres motius perquè, en gran mesura, la feixuguesa no és tan responsabilitat d'Abadal, sinó de l'escassa documentació disponible sobre una època tan allunyada en el temps: “Aquest llibre no és pas el que hauria volgut ésser, [...] ens han fallat les matèries primeres, les fonts històriques”.

Ho evidencia el fet que el llibre esdevé més llegidor i, per tant, més atractiu, a partir del moment en què les fonts d'estudi disponible augmenten. Així, per fortuna, la feixuguesa és compensada amb escreix d'ençà el capítol IX, tan interessant com sorprenent, en què l'historiador exposa Les relacions amb la Hispània sarraïna. Relacions i no pas enfrontaments, atès que, per més que
en general tota aquesta època de presència musulmana s'acostuma a estudiar gairebé únicament des del punt de vista bèl·lic, de dominació territorial –de conquesta i reconquesta, per dir-ho en termes llecs–, l'autor emfatitza que, si bé “hi ha períodes de guerra, [...] hi ha períodes molt més llargs i duradors de pau”.

Capacitat de treball

Períodes poc o mal coneguts precisament perquè “les relacions de pau no deixen gaire rastre en les fonts històriques, a diferència de les bèl·liques”. Malaurada situació a la qual d'Abadal s'encarregarà de posar remei combinant de manera exemplar la seva infinita capacitat de treball, la seva intuïció i la seva lògica històrica. Permetent-nos saber, per exemple, que segons els Annals Bertinians els musulmans “per [l'any] 852 [...] «prengueren Barcelona i, després de matar gairebé tots els cristians i sacsejar la ciutat, se'n tornaren impunement»”. Atac que repetí –sense necessitat de demanar permís a Peces Barba–, amb idèntics efectes devastadors, al-Mansur més de cent anys més tard, el 985.

Igualment, la consulta minuciosa de la ingent documentació que tingué al seu abast, féu possible que l'autor de la inacabada Catalunya carolíngia delimités i restituís de manera fefaent la realitat històrica –deslliurada del substrat fantasiós de “les lectures romàntiques del passat”– de figures cabdals del nostre passat com ara, entre d'altres, la de Guifré el Pilós.

Sentiment nacional

Així com permeté establir damunt una base fiable les refutacions relacionades amb algunes teories, fal·laces, poc fonamentades i anecdòtiques, sobre qüestions tan discutibles com l'establiment del sentiment nacional català –les “evolucions tan profundes com les que suposen la concreció d'un poble en el que avui s'entén per entitat nacional no es produeixen sobtadament, sinó a còpia de molt de temps i sota l'acció de prolongades circumstàncies històriques”– o sobre les hipotètiques “aspiracions autodeterministes” de la nostra terra.

Teories que cal estudiar amb molta “honestedat”, deteniment i prudència, si se'n vol treure l'aigua clara, car “els fets coneguts són més aviat pocs”, per la qual cosa “cal refer el passat sobre tènues bases, a cops d'intuïció. El resultat pot ésser molt congruent, però no deixa d'ésser hipotètic. És un risc que cal afrontar”. I fer-ho, sobretot, amb una profunda humilitat, i tenint sempre present, com ho fa d'Abadal, el principi de falsabilitat de Karl Popper, ja que “algú vindrà a rectificar-nos i serà benvingut, perquè el progrés en la història només s'obté afinant-la”.

Un progrés que requereix, ineludiblement, una gran amplitud de mires i estar dotat d'una modèstia suficient per adaptar-se als canvis de perspectiva que comporta l'aplicació estricta de l'anàlisi històrica. Per oposar-se, quan cal, a les hipòtesis preexistents, que no eren més que producte de prejudicis i partits presos.

Remarcant, per esmentar un sol exemple, la cabdal importància compartida que tingueren tant “l'atracció romana” –en general, sobreestimada– com “la pressió –habitualment negligida– que la potència i la grandesa pel califat cordovès adquiriren a partir de la meitat del segle X sobre els comtes barcelonins en el procés de llur apartament del domini franc”.

Època molt fructífera

Califat que, cal tenir-ho tothora present –amb més raó encara en temps com el nostre, en què l'abominable espectre del racisme i la xenofòbia cada dia és més esgarrifosament proper– suposà una de les èpoques més fructíferes de la cultura i la ciència de la humanitat, equiparables únicament a altres cimals tan essencials per a la història de la humanitat com foren la civilització mesopotàmica, l'egípcia, l'hel·lènica, les ameríndies o la del Renaixement italià: “Els [...] quinze anys de califat [d'Al-Hakam] foren els més brillants i de més esplendor de la civilització cordovesa, irradiant des d'una gran altura sobre el món occidental i no cal dir, especialment, sobre els humils estats cristians peninsulars”.

En definitiva, Els primers comtes catalans és un llibre fonamental d'un dels nostres més grans historiadors, la reedició del qual era tan aconsellable com convenient és de llegir, o de rellegir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.