Autopistes, la metàfora de l'espoli
En el conjunt de l'Estat espanyol hi ha nou autopistes de peatge que són a un pas de la fallida, cap de les quals és a Catalunya. Entre aquestes autopistes hi ha les radials de Madrid. L'explicació d'aquesta situació ruïnosa és doble: d'una banda, l'elevat cost de les expropiacions dels terrenys; de l'altra, que el trànsit és molt inferior a l'esperat. Un fenomen que, alhora, té una doble explicació: la crisi i que l'Estat hi va construir en paral·lel autovies gratuïtes, com exigia la capitalitat de Madrid. Planificació política sense càlcul econòmic.
Arran d'aquesta situació, el Ministeri de Foment ha fixat un termini de sis mesos perquè s'hi trobi una solució. A sobre de la taula hi ha quatre escenaris. Dos d'aquests preveuen ampliar les concessions, tant per facilitar la captació de crèdits com de fons d'inversió. Un tercer escenari afavoriria la fusió entre empreses. I, en quart lloc i com a últim recurs, l'Estat intervindria les autopistes. Aquest últim escenari sembla poc probable perquè l'Estat hauria de carregar amb el manteniment d'aquestes infraestructures. Però és que, a més, això suposaria un greuge comparatiu per a Catalunya. Perquè semblaria que l'Estat no té diners per rescatar els peatges al nostre país, però sí per salvar autopistes a Madrid.
El que resulta més preocupant és la possibilitat que s'ampliïn les concessions de les autopistes allà on són rendibles; és a dir, als Països Catalans. Perquè això suposaria que els catalans, un cop més, han de pagar la mala planificació de l'Estat espanyol. D'aquesta manera, l'ampliació es convertiria en una clara metàfora de l'espoli fiscal: amb els diners de Catalunya es paguen els errors d'Espanya.