Miami de nit

Als Estats Units no hi ha un transport públic tan eficient com l'europeu. Fruit, supose, de la seua cultura individualista; així que pague 35 dòlars per 25 minuts de taxi.

De camí a l'hotel, la primera impressió que en trac és el seu aire arquitectònicament desmantellat; amb avingudes immenses i minses voreres per on ningú no passeja. Som a l'imperi indiscutible de la indústria automobilística.

Recale en Coconut Grove, un barri residencial. Uns pocs gratacels que semblen palmeres d'acer i cristall “picotegen” entre cases de poble. Deixe l'equipatge i m'aventure pels carrers. Em sorprén trobar comerços, restaurants i galeries d'art de “mesura europea”. Encara que no se sent parlar en castellà, el posat de la vila és latino. No sé per què alguns periòdics espanyols afirmen que hi ha estats on s'hi parla més que no pas en anglès. Difícil de creure en un país on els whasps (blancs, anglosaxons i protestants) alimenten l'autoodi lingüístic dels immigrants que hi viuen.

M'agrada passejar pels carrers de les ciutats que visite. Per les dels Estats Units tinc sovint la sensació que les coses no són sempre el que semblen. Com ara la seua democràcia o llurs cases —que no són de pedra o maó, sinó de fusta. Recoberta en algunes, de “paper decoratiu” que imita la pedra o el maó. És per això que m'ha vingut al cap un conte de Pere Calders, el protagonista del qual descobreix que, darrere les façanes dels edificis d'un carrer, no hi ha res o no hi viu ningú.

Al país queda poca classe mitja, està tot molt uniformitzat, és a gran escala i hi ha força homeless. Alguns oients, en sentir-me, es sorprenen: sols l'han vist en imatges o visitat exclusivament com a turistes d'agència de viatges. Però l'imperi cau a pedaços i queda ja poc de fil per a cosir-lo. Del meu hotel als carrers comercials, per exemple, em vaig topar amb un munt de personal “fent-se” el llit en espais oberts —l'oratge acompanya— o en edificis abandonats, o fent cua per dutxar-se en banys d'associacions de caritat. Es nota menys a Miami, a San Francisco o en alguns indrets de Nova Anglaterra, perquè cal disfressar les despulles o són més rics. O a Disneylandia, escenari de conte caldersià. O a la capital, perquè és l'aparador del país. Però la resta, ah la resta!

Un exemple són els restaurants. A Coconut Grove viu la “gent bé” i, tanmateix, en queden pocs d'exclusius i variats on elegir. O menjar americà —però no del Sud de bo de veres— o llatinoamericà o asiàtic. I prou.

Després de sopar, torne a l'hotel, construcció impersonal que es vol elegant. La cambra és espaiosa i els finestrals, immensos. Davant meu s'estén un luxós port esportiu perfectament il·luminat. No com els carrerons de vila o algunes avingudes. Entre el blau del cel i el de la mar —turquesa i cobalt— s'origina un melting pot inexistent al país entre races, cultures, llengües o classes socials. En tot cas, aquest suposat “gresol” és més un conte de Hollywood o de la televisió que no pas una realitat.