Magda Nos
Ex-alpinista
“Vaig pensar durant 5 dies que moriria al Yalung Kang”
El 1987 va intentar l'ascens al Yalung Kang, a l'Himàlaia. Què va passar?
De tot. Era el meu primer vuit mil i hi va haver molts problemes. No nevava tant des de feia cent anys. Vam perdre menjar o ens el van robar. No sabem com va desaparèixer, vam arribar al camp base i no hi era.
Sense menjar és difícil fer el cim.
Sí, però què fas? Tires enrere? No. Vam retallar menjar.
Hi havia d'anar amb més gent.
Per una raó o una altra van desistir i al final vaig decidir anar-hi sola. Va ser la decisió més dura de la meva vida. Un cop ho havia decidit, un noi em va dir: “Si tu hi vas, jo també.” Ell va tenir uns problemes enormes. Va intentar pujar, va caure, es va fer mal i no va arribar a la tenda i va haver de fer nit a fora. No el trobava, va ser un drama. I baixant amb ell ens va enganxar una tempesta al camp 1, l'únic lloc de tota la muntanya on podíem sobreviure. Va nevar cinc dies seguits, amb allaus per tot arreu. Ens van donar per morts. No devia ser la meva hora.
Els van abandonar?
Els que quedaven al camp base se'n van anar. El sardar (el xerpa en cap de l'expedició) i el cuiner es van quedar uns dies més esperant que baixéssim pensant que potser no havíem mort. Quan vam arribar, amb molts esforços, el sisè dia, ens van ajudar a sortir, ens van salvar. Per primer cop vaig veure que les nostres vides depenien dels xerpes.
Són els grans oblidats?
Molta gent fa un vuit mil, torna i no se'n recorda de qui l'ha ajudat. Ni els mencionen. És trist. Sovint no fas cim sense l'ajut dels xerpes. S'hi juguen la vida, i no per esport.
Aquell episodi va ser el pitjor moment que recorda a la muntanya?
Sí. Feia poc havia mort un grup de quatre o cinc persones en les mateixes condicions al K2 i pensava: potser ara és el moment que tu també... ja no tornaràs. No va ser un moment, van ser cinc dies, que no et pots bellugar, constantment has de lluitar per sobreviure, treure la neu de la tenda cada dues hores perquè s'ensorrava pel pes de la neu. El company fet pols, amb congelacions, no teníem menjar, no teníem res. La situació més dura és quan penses que et moriràs, però normalment això és un instant, un moment, quan caus en una esquerda... Allò van ser cinc dies.
I dos anys més tard hi va tornar.
Sabent que havia sobreviscut i tot allò, em veia molt més capaç de tornar-hi i vaig organitzar l'expedició al Cho Oyu.
La van tractar diferent per ser una expedició només de dones?
Aquí, sí. En la primera plana d'un diari hi va haver el dubte de si dues dones soles no arribaríem ni al camp base... Has d'estar molt convençut perquè no et desmoralitzi que tothom pensi que no pots. Però vam canviar la història de l'alpinisme femení de l'Estat.