Veu greu i profunda
L'històric cantant melòdic José Guardiola, símbol musical de l'Espanya del ‘desarrollismo' dels anys seixanta, va morir ahir a Barcelona a l'edat de 81 anys
El cantant José Guardiola va morir ahir a Barcelona als 81 anys. Avui se'n fa el funeral al cementiri de Collserola. La seva veu greu i profunda, majestuosa i solemne, avellutada i càlida, va marcar una època, la de l'Espanya del desarrollismo dels anys seixanta. Si el Seat 600 va ser el símbol del progrés, ell va ser el símbol musical d'un país que avançava a pas de tortuga en tots els nivells.
El Frank Sinatra espanyol –així el van batejar a l'Amèrica Llatina, on també va causar furor– va endolcir les oïdes de nombrosíssims fans –més les de sexe femení, que enlairaven pancartes entusiastes en els seus concerts– amb un extens repertori de versions d'èxits internacionals, francesos però sobretot italians i nord-americans, que va popularitzar en castellà. Un mite de la història musical hispànica que va compartir escenari amb Nat King Cole i Antonio Machín.
José Guardiola va néixer a Barcelona el 1930. Fill d'un pelleter, els seus orígens van ser humils, però tot i així la seva família es va preocupar de donar-li una formació musical –de petit tocava el violí–. Li agradava recordar amb certa nostàlgia que en els seus inicis tocava el saxo en una orquestra i que, si hagués fet cas als seus desitjos, l'hauria continuat tocant perquè no pensava a ser cantant. Però una cosa és el que ell volia i l'altra, diferent com es va poder comprovar, el que li demanava l'incipient mercat discogràfic espanyol.
El 1949 va agafar el micròfon i ja no el va deixar anar mai més. Soy americano va ser la primera cançó que va gravar en solitari i, a partir d'aquí, els èxits es van succeir sense pausa: Dieciséis toneladas, Pequeña flor, Verde campiña, Mustapha, Venecia sin ti... Impossible recollir-los tots en una llista tan breu. Sense oblidar, però, la bogeria popular que va provocar el tema que va gravar amb la seva minúscula parella artística, la seva filla Rosa Mary, l'ensucrat Dí papá. Amb ella també va gravar La balada del vagabundo, de gran fama a Amèrica.
Rival del Dúo Dinámico, l'altre fenomen musical de masses en una època encara orfe de rockers, Guardiola es va convertir en el cantant més sol·licitat a les emissores de ràdio i, ben conscient del seu triomf, va recórrer tota la geografia ibèrica, pobles, poblets i ciutats.
El 1963 va ser un any clau en la seva carrera, quan va representar Espanya en el festival d'Eurovisió amb Algo prodigioso. Es va haver de conformar amb la dotzena posició en la llista de les votacions, però. Tot i que el castellà va ser el seu idioma musical principal, també va fer incursions pioneres en català (Diumenge és sempre diumenge, La primera vegada, El vell carrer de l'aimada...). A finals dels noranta va gravar un CD per celebrar els seus 40 anys de professió. Va rescatar els principals hits i, per tornar-los a gravar, va tenir la complicitat de Joan Manuel Serrat, Loquillo i del seu fill Pepo, també músic.