DANI MIQUEL
CANTACONTES DEL PAÍS VALENCIÀ
“M'agradaria que es parlara valencià amb dignitat”
Aporta un aire fresc a les tonadetes de sempre i procura fer-ho a la manera de cada auditori
Després d'una lluïda presentació del seu darrer treball a l'espai Obert de la Fira del Llibre de València, Dani Miquel no para de signar llibrediscs per als més menuts del públic, però també per als pares i mares joves que s'hi troben presents.
Què és el que t'impulsà a cantar contes?
La veritat és que des d'un primer moment em va impulsar el fet que els xiquets i xiquetes del País Valencià no cantaven les cançons típiques valencianes. Com que sóc dolçainer i vaig pels pobles, és en eixe moment que me n'adone i és per això que vaig cercar una manera d'influir en aquesta deficiència, per procurar canviar-la. És així com a la manera d'un contacontes, em vaig trabucar en cantacançons, ajudat per Paco Muñoz i per Llorenç Giménez.
Aleshores, tu vius del conte?
En realitat visc de la cançó i sóc professional d'açò. Visc d'aquesta manera ara mateix i m'ho passe d'allò més bé.
Ho has fet per recuperar les tonadetes de sempre?
Sí, sí. Ho he fet recuperar les nostres tradicions. Les tonadetes de sempre, però també amb la dèria d'evolucionar-les; perquè això de cantar ara “ja cau aigua i el carrer s'omple de fang”, ni plou ni hi ha carrers que tenen terra. També procure salpebrar-les perquè els infants s'interessen pel que faig.
Ara presentes “Més musiqueries” perquè tanta musiqueria?
Aquest és el nom que vaig decidir en el primer treball que vam treure a la llum pública i aquesta nova proposta, com que la paraula no estava molt utilitzada per ningú, me la vaig apropiar i la vaig fer meua. Pense que no es tracten de productes diferents. L'un és continuació de l'altre. Aquest té més cançons d'autor que, amb el temps, seran populars.
Quan “Parla valencià” siga tot un himne, què passarà?
Doncs, en eixe moment, igual deixe d'emocionar-me perquè, cada vegada que la cante i la gent respon, m'entra un borró que sempre pense: “no sé si l'acabaré”. Estic convençut que la cançoneta agrada molt, però el que més m'agradaria és que es parlara valencià amb la dignitat que es mereix, pel plaer de parlar-lo i que es fes amb tota naturalitat. Espere que cançons com “Parla valencià”, fomenten això.
Sents als directes el bateg del públic?
I tant que ho sent. Això és el que més m'emociona i m'agrada. Com que sempre tinc els més menuts a la pansida, veig la careta que fan i procure explicar-los el que jo vull, però sempre, sempre que ho faig, la manera me la posen ells.
Hi ha públics diferents al País Valencià?
Al País Valencià hi ha tantes diferències com a comarques. Aquest país nostre és xicotet, però resulta increïblement gran. A Catí diuen que eixes cançons són molt de València i quan vaig a Alacant, solen preguntar-me perquè cante en valencià. Allà on vaig, procure ensenyar-me algun detall d'aquell poble. Tenim un país molt ric i encara estem a temps de fer-lo reviure. No ens poden fer entrar la por, ni el somordo.
T'han dit que ets el Xesco Boix o l'Angel Daban del segle XXI?
Caram, que dos personatges tan bonics...Quan vaig començar a cantar, la viola de roda me la va fer un lutier de la rodalia de Banyoles que tocava amb el Xesco i, des del primer moment que em va veure cantar, li vaig recordar aquest personatge que jo no vaig conèixer, però que vaig investigar sobre ell i em va enamorar per com m'han dit que ho feia i per la manera amb que transmetia els discursos més nostrats d'estima a la terra als costums i a les cançonetes dels nostres avantpassats i de la resta del món. Jo cate ara alguna de les seues adaptacions.
Hi haurà més Musiqueries d'ara endavant?
Segur que les hi haurà, però també he de dir que el que seria un goig per a mi, és que hi hagueren més cantants infantils perquè hi ha molta gent que em diu -i fins i tot el Paco Muñoz- que jo he de ser el seu substitut i jo no vull substituir-lo perquè no vull arribar a pesar tant com ell. Però bromes a banda, aquest País és xicotet i hi ha feina per a tots. Açò no és per a un i després que vinga un altre, hauríem de ser molts i arribar a tots els llocs. Això és molt precís.
La gent valora el que fas?
Trobe que sí. Els xiquets i xiquetes o valoren i els pares i mares els hi pot semblar que no té importància, però ells saben que amb les seues actituds, els seus fills aprenen com s'han de comportar en cada lloc i les cançons infantils són per a cantar-les, jugar amb elles o refer-les una i mil vegades. És per això que cal anar a les actuacions de música, al teatre per als més menuts, com un xiquet més, amb la intenció no sols d'acompanyar-los, sinó de compartir l'espectacle amb ells. Jo veig que molts adults així ho fan i això m'omple de goig.