Foto eclèctica i en moviment
Els sis autors que han participat en l'últim cicle del T6, que ha durat tres temporades, coincideixen només en les seves divergències. Mentre s'ha realitzat aquest torn, fins ara una mena de refugi de supervivents, la dramatúrgia catalana ha esclatat a les cartelleres
La realitat corre més de pressa que les programacions. El Teatre Nacional de Catalunya, conscient de la soledat dels autors contemporanis, va crear el 2002 el T6. Havia de ser un lloc de trobada de firmes joves i d'altres de més madures i consolidades. Jordi Galceran va fer diana amb El mètode Grönholm, després de cinc anys de sequera. Gerard Vázquez també ha despuntat a Uuuh!, una dramatúrgia sobre Charlie Rivel. Durant els últims tres anys, sis actors han tingut l'opció de presentar dos textos: un al TNC i l'altre en una sala alternativa. La tria, aquesta vegada, va apostar per les autories més distanciades. Des del món de la comèdia de Jordi Silva i Mercè Sarrias fins al text poètic de Pau Miró i Eva Hibernia. Des de la memòria d'Àngels Aymar fins a la nova dramatúrgia d'Albert Mestres.
El TNC renovarà el compromís amb l'autoria les dues pròximes temporades. En aquesta ocasió, es convida sis autors molt vinculats entre ells. Ells mateixos es dirigiran els seus textos i partiran d'una mateixa companyia d'actors. Tot i això, el TNC, per retallades pressupostàries, es troba amb la disjuntiva d'abandonar el T6 de dansa (que va agafar impuls sobretot gràcies a l'assessoria de Sol Picó, que es va haver d'apartar també per raons econòmiques). Fa unes setmanes, la companyia d'artistes de La Troupe, Circ a Tot Ritme animava el director artístic del TNC, Sergi Belbel, a fer un programa de creació també per al circ. No ho serà previsiblement. Si més no, a curt i mitjà termini. Paral·lelament, l'autoria catalana (tot i que en una situació generalment precària) ha agafat embranzida aquests últims tres anys. Esperonats per l'any d'autoria catalana de la Sala Beckett, el 2007, i per la nova direcció a la Villarroel per l'autoria contemporània, els nous valors també es deixen veure al Versus, el Tantarantana, el Brossa, el Muntaner. Sense comptar les sales emergents, d'una efervescència malaltissa. La foto forçosament ha de sortir moguda. En la majoria dels casos, el resultat és notable. Aquest és el resultat dels treballs dels sis participants en l'últim T6:
Jordi Silva, més àcid
L'excambrer del Teatreneu va debutar amb triomf sobtat amb Ja en tinc 30! al Condal. El primer text del T6, estrenat la temporada 06/07 al Versus, La millor nit de la teva vida, anunciava una acidesa notable, tot i mantenir la seva habilitat amb les escenes còmiques. Menys afortunat va ser el següent text, Un fill, un llibre, un arbre, en què la mala llet i la comicitat es perdien en un laberint d'estructura per aconseguir tancar la comèdia. Desgraciadament, Silva no ha tornat a aparèixer a la cartellera, tot i que va tenir opcions de fer en castellà La millor nit de la teva vida.
Mercè Sarrias, fresca
En defensa dels mosquits albins bevia de la mala llet i de la crítica a una societat progre que abandona l'idealisme pel pragmatisme de la política. Sarrias ho trufava amb obsessions ben urbanes com ara l'odi a la grua municipal. A Informe per a un policia volador tira els daus cap al gènere del thriller. Sense pretensions.
Pau Miró, suggeridor
L'autor s'ha fet gran en aquest trienni. Tot i que ja apuntava fa anys a la Beckett amb Plou a Barcelona (2004), Miró ha essencialitzat els seus textos. Obsessionat en el seu llenguatge, alterna text poètic, amb una posada en escena desacomplexada. Singapur va ser un bon treball. Lleons, vist aquest any al TNC, peca d'algunes crosses però insisteix en un thriller inquietant (ja apuntat a Bales i ombres del Lliure, el 2005). Lleons és la segona obra d'una trilogia inspirada en els animals. Búfals va inaugurar Temporada Alta i Girafes es veu al Grec. Avui és la realitat emergent més clara a la presència internacional.
Hibèrnia, literària
El seu món s'endinsa en la literatura, obres enrevessades i suggeridores. Una mujer en transparencia, a la Tallers va pecar, probablement, de mística. Fa pocs dies ha presentat una altra peça molt més absorbent: La América de Edward Hopper. Tot i que insisteix en el seu món d'imatges literàries que ennueguen el ritme, ha robat en l'obra del pintor els guants desaparellats. Un element inquietant que ha aflorat amb encert a l'obra estrenada a Granollers.
Aymar, olor de passat
La indiana era una peça que partia d'unes cartes trobades en unes golfes i que evocava la història dels catalans que van fer fortuna a les Amèriques. Però l'obra, al Tantarantana, no va saber traspassar aquest fèrtil material. Aquest any ha repetit amb la memòria a partir del personatge Trueta. Ha estat un biopic massa elogiador que ha trobat el punt d'interès en la lluita de les dones que van envoltar el prestigiós metge cirurgià.
Mestres, trencador
L'autor va provocar fàstics amb una peça violenta i incontestable al TNC: Temps real. Tot i això, va rebre la felicitació de la crítica i la complicitat de la directora Magda Puyo. A Dos de dos, al Brossa, aconseguia violentar la població autòctona sobre la immigració, fent cançons punyents amb música tradicional. Un dels millors treballs d'aquest T6 que va quedar en l'oblit per la fatal coincidència amb el Grec 08: uns veïns de la Barceloneta repudiaven un pakistanès. Aquest, vestit de venedor de butà, retallava els tiquets a l'entrada i, finalment, sortia a saludar. Brillant.
El TNC aparca l'autoria de dansa i es fa el desentès amb els artistes del circ, que proposen un «T6» també per a acròbates
Teatre negre, novel·la a escena
Mercè Sarrias tanca la segona fornada del T6 amb una provatura: Informe per a un policia volador. Ben fet. Es pot veure fins al 12 de juliol a la Sala Muntaner. L'oportunitat que brinda el TNC per a l'autoria contemporània és, precisament, poder experimentar. El text passarà per la valoració de la resta de dramaturgs del cicle i, posteriorment, la direcció i la interpretació d'actors amb taules a escena acabaran de desgranar la peça. Sarrias, fan de la novel·la negra, s'ha atrevit a fer un thriller dalt d'un escenari. Sí, però l'acció i el temps no són reals. L'actriu (Àurea Márquez) ha de desdoblar-se en molts personatges que dialoguen per aportar ritme a l'acció. L'autora havia començat a escriure aquest text amb quatre personatges. Però la força se li perdia entre els personatges. Va centrar-se en el drama, el descobriment, les sorpreses, les angoixes, les obsessions de la filla de la degana metgessa forense. Ella, amb la incondicional ajuda d'un policia (volador, «perquè baixa les escales de quatre en quatre», potser una anècdota que agafa massa volada), qüestiona que la mort de la seva mare sigui accidental. Estira el fil com faria en un cas que li encarreguessin (ella també és metgessa forense). Es perd en els records d'infància. El seu informe és subjectiu, emocional. Gens professional, ben familiar.
Sarrias va escriure una comèdia àcida i descarada, En defensa dels mosquits albins. El text, llegit, ja corria. La posada en escena de Carol López es va deixar perdre per alguna distracció escènica innecessària. Ara, el treball de Sarrias és entretingut. No té gaire més pretensió. Per això, el director Miguel Casamayor no s'ha aventurat en experiments. Fa ben fet, també. Menys rodona que la dels mosquits albins, l'autora tira l'ham als fervents lectors de Mankell, Larsson, Vázquez Montalbán... teatre negre.