Jordi Llavina

Quan escrivim i, també, quan llegim, finestregem. Seria fer el badoc, però fixant-te en les coses i el marc de la finestra marca l'horitzó d'expectatives de cadascú.

En l'any 1984, que és l'any fundacional d'aquesta història. Ja abans havia llegit poesia, però a partir de Domini màgic, de Joan Vinyoli, vaig entrar en aquest món. Va ser una revelació, encara que la paraula sigui excessiva. La mirada et canvia i et tornes d'una altra manera. Jo m'estava en un poble petit i va ser com sortir al món.

De totes les dones que he estimat en faria una de perfecta, que seria un pur fantasma, com diu el poeta Yehuda Amihai. Aquesta figura femenina és l'altra, en el sentit de buscar l'anvers, però sí que en el meu interior em remeto a una dona en concret, un pur fantasma, que ja ho era quan va aparèixer en la vida del protagonista, l'any 1984.

Són cites d'un llibre imaginari i totes aquestes citacions il·lustren un tema: l'experiència estètica, el suïcidi, la pèrdua del paradís... Volia posar la màxima concentració lírica en la part citada, però és un llibre inventat.

No l'he triat d'una manera conscient. El poema parteix d'un llibre regalat que em desperta la memòria i vaig desgranant els referents. Vaig engiponar-me aquesta estrofa rara de 12 versos de 12 síl·labes cadascun i vaig anar fent. Com a història és molt elemental, amb una deliberada divisió en tres parts molt descompensades.

Jo no canvio la meva manera d'escriure perquè algú no ho consideri pertinent, però en narrativa sempre he fet molt ús del parèntesi i dels incisos per explicar la vida interior dels personatges i això feia perdre el fil del relat. Aquí també hi ha incisos, però el fil no es perd mai. Vaig escriure aquest llibre en un estat d'absorció total després d'un sotrac econòmic, per això hi ha una diatriba en contra de l'esperit fenici del país, ja que no vaig trobar cap mecenes.

És quan et vas construint la personalitat. Et vas forjant en un procés de tesi i antítesi. És quan ets més sentenciós, tot és radical, no hi ha grisos i ets molt apassionat. No és que ara hagi après a pactar amb la realitat, però sí a saber esperar.

La definició em serveix per dir que la poesia ens fa conscients del valor del dolor i de la bellesa, encara que no estigui de moda. La llàntia és una llum modesta, que ens permet estar mig en penombra fins que se'ns hi acostuma la mirada.

Crec que és un poema moral per dir que som febles, però que la vida és important, i haver pogut conèixer això justifica qualsevol dolor i qualsevol treball.

Hi ha poetes que m'agraden formalment, però tot l'esforç es dirigeix al virtuosisme. La literatura sempre és un perill en això, sobretot quan som joves. De retòrica sempre n'hi ha, però s'ha d'adaptar a les necessitats expressives. Les metàfores s'han de lligar molt curtes perquè són traïdores. M'he deixat temptar per paraules fulgurants i s'ha d'anar amb compte.