De la revolta al pacte
En temps d'emergència només hi cap la revolta o el pacte i el dilema s'ha de resoldre per la via del pacte. Pacte democràtic: d'estat a Madrid i de govern a Catalunya
Des de fa un temps tothom s'ha anat familiaritzant amb una terminologia reservada fins fa ben poc als experts en economia: balances fiscals, equilibri pressupostari, prima de risc, rescat, intervenció dels comptes, pacte fiscal, recessió… Les xarxes socials en van plenes. Però vet aquí que s'ha entès també que aquestes paraules o aquests conceptes no fan sinó descriure una estructura complexa sobre la qual s'ha construït una superestructura que es coneix com “l'espai euro” feta de connexions i sobretot feta d'interdependències. Connexions i interdependències que els especuladors de torn han desestabilitzat generant una crisi, no només financera, sinó també democràtica, que a hores d'ara ningú no sap cap on pot portar.
A aquests conceptes macroeconòmics, avui la ciutadania hi associa, com una daga amenaçadora, la paraula retallades. La gent té por. Por de perdre la feina, de no poder arribar a final de mes, de si podrà portar el fill a la llar, si serà atesa o com serà atesa si cau malalta. No hi ha més traus per estrènyer-se el cinturó. I reaccionen amb ràbia quan senten que el president Mas anuncia una tercera tongada de retallades per un valor de 1.500 M€ o quan Rajoy demana un estalvi autonòmic en salut i educació de 10.000 M€ i al mateix temps llegeix que l'Estat aportarà també 10.000 M€ per rescatar Bankia. De diners per salvar els bancs n'hi ha, però no n'hi ha per salvar les economies familiars.…
La indignació creix. La protesta al carrer es fa visible cada dia. I és contundent. I encara és pacífica. El Moviment del 15M n'és una mostra. Creix, tanmateix, la sensació d'impotència. Les protestes s'adrecen als governs i als polítics que democràticament tenen l'encàrrec delegat de salvaguardar els drets de tots i gestionar els interessos col·lectius. Però governs i partits polítics senten també una impotència no reconeguda a l'hora d'enfrontar-se amb el monstre d'una depressió derivada d'un capitalisme salvatge i hiperglobalitzat que està minant les bases de la democràcia.
El referent de Grècia s'està projectant d'una manera o d'una altra a casa nostra. És cert que el desgavell de la seva economia venia de lluny. Incapaços, però, de redreçar motu proprio la situació, se'ls imposa primer un govern tecnòcrata sota el directori comunitari que dicta les mesures d'austeritat que deixen la ciutadania a un pas de la desesperació col·lectiva. Les protestes i les vagues no fan canviar la dinàmica imposada. Convocades les eleccions, el poble grec entén que arribava la seva oportunitat per mostrar el seu rebuig a la classe política que l'havia dirigit i castiga els dos partits majoritaris de la dreta i de l'esquerra fins a deixar-los fora de combat per formar govern. La tragèdia grega està servida. El 17 de juny s'escenificarà el segon acte i ningú no pot pronosticar el desenllaç.
Espanya està essent ja escenari de la representació d'un drama similar: economia en crisi, directori extern imposant austeritat com a única recepta, protestes creixents i radicals al carrer i sensació d'impotència col·lectiva.
Queda clar, tanmateix, que si creiem de debò que Europa serà democràtica o no serà, caldrà governar no amb reials decrets sinó democratitzant a fons les instàncies de decisió per impedir que l'anònim manipulador dels mercats imposi en la pràctica la seva llei.
Ens tocarà aprendre la lliçó de Grècia abans que no sigui massa tard. En temps d'emergència només hi cap la revolta o el pacte, i el dilema s'ha de resoldre per la via del pacte. Pacte democràtic. Pacte d'estat a Madrid i pacte de govern a Catalunya entre els grans partits, les forces socials, sindicals i empresarials, per consensuar una aproximació a la quadratura del cercle: pactar la fórmula de casar amb rigor l'austeritat amb l'impuls inversor per dinamitzar un nou i progressiu creixement que estigui al servei de les persones, dels seus drets en el marc d'un model de país sostenible. Caldrà fer-ho escoltant les veus del carrer com cantava Lluís Llach: “I si canto trist / és perquè no puc / esborrar la por/ dels meus pobres ulls. / Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat / tantes boques, tants clams, dient la veritat; / que jo m'estimo el cant de la gent del carrer/ amb la força dels mots arrelats en la raó.”
